Reflexió

Avui, coincidència estranya, dia de reflexió i dia en que faig anàlisi social en acabar “el despertador” de Segre ràdio. Estrany, perquè avui ha estat inevitable fer reflexió, en el sentit de valorar el que són les campanyes electorals, per a que serveixen, fer un somer anàlisi de la modulació del llenguatge, dels discursos, fer un atac fulminant al màrqueting que ho impregna tot, absolutament tot, també la política i es contradiu essencialment al món de les idees. I plantejar sinó seria bo repensar les campanyes, sinó seria bo establir el vot obligatori i deixar de motivar l’electorat per a que vagi a votar i parlar d’allò que cal parlar, el que interessa als ciutadans, el seu dia a dia.

A la premsa, un article molt interessant, sobre panorama polític que ens fa el meu amic Jaume Barrull, un expert en historia política o en la política a través de la historia, que m’ha donat molts consells en el meu treball d’investigació sobre les elits polítiques lleidatanes del 36. En Jaume deia, ofereix als lectors lleidatans un article: “L’elector i les futures coalicions de govern”, que publiquen Segre i La Mañana, on valora i analitza el panorama actual fent referència obligada a l’alemany i plantejant només dues vies possibles la “gran coalició” o repetir el tripartit.

Bé en tot cas hi ha altres possibilitats que no planteja Barrull però possibles i factibles, tot en funció de quin sigui el resultat a les urnes i quina sigui la participació. De fet Barrull apunta en el paràgraf introductori els efectes perversos de l’actual sistema, no ho diu, però es llegeix entre línies, com el manteniment de la llei d’Hontd com a fórmula electoral per una banda i la correcció del sistema que atorga un pes, per a mi excessiu, als territoris, desvirtua el sistema, desvirtua el principi, el dogma de un home/una dona un vot i no ha servit més que per a fer un protocol de contrapès al nivell de vot urbà i per tant potser més escolat a l’esquerra, tot i que hi ha tòpics que no són certs, del llevant català.

Avui dia de reflexió, com deia al principi, cal veure que representa aquest dia, un dia de descans o de valoracions que és la tendència general d’aquesta nostra fórmula. Els anglesos i anglosaxons en general fan campanya fins a les portes dels col·legis electorals.

En tot cas, proposta: vot obligatori, campanya d’una setmana amb debats establerts per llei, publicitat la necessària, és a dir la justa, amb banderoles i opis i així deixarem descansar la oïda i la resta de sentits dels ciutadans. Com que sóc demòcrata, accepto discutir-ho evidentment, no vull pas establir dogmes.

I un dia més el record pel meu amic José que encara continua la seva batalla per acabar perdent la guerra.

Què escollim?

“Entre dreta i esquerra, escolliu esquerra; entre prepotència o rigor, rigor; entre arrogància o treball, treball; entre paraules o fets, fets; entre CiU o PSC, PSC; entre nacionalisme o socialisme, socialisme; entre conservadorisme i progressisme, progressisme, entre divisió o unitat, unitat; entre Rajoy o Zapatero, Zapatero; entre Mas i Montilla, Montilla”.

José Montilla Aguilera, Míting del Palau Blaugrana 30-10-2006.

El darrer dia

El darrer dia de campanya, amb la tristesa en el cor per l’amic Brocal, que se l’ha perduda, però potser millors, perquè de vegades aguantar segons que de segons qui, no paga la pena, com diria aquell. Jo no aniré a Barcelona, al Blaugrana, perquè vull fer companyia al José, però espero que sigui un èxit de gent i que les vibracions, les bones vibracions que traspua en Pepe Montilla ens impregnin a totes i a tots.

Quina estranya coincidència! Veus tu, la de la salut del pobre amic meu i l’acabament de la campanya, però es resisteix a no saber-ne el resultat, tossut com ell és, com sempre ha estat, andalús de mena, lleial i honrat, però encara ara amb les ganes de sortir-ne. Ahir vaig ser tot el dia al seu costat, dormia, era ja en un coma irreversible del que avui ha fet aquella revifada que, clàssica, ens durà al trist final. Quan de dolor per un amic, no ens en sabrem avenir els seus amics.

Quina barra!

Hi ha gent que no té vergonyia, és clar, això és una constant en la historia, no és res de nou, s'ha reptit i es repetirà. Fa pocs dies un conegut meu es queixava de la manca de suport en un projecte en el que participa, és clar que a la gent amb la que hi treballa tampoc els va animar, encoratjar, i fins i tot demanar que li donessin suport. Ara ningú li fa costat i es queixa, però el més greu és que algu que si que li ha donat suport, està l'espera des de fa un més que el vagi a veure i ni tan sols s'hi ha acostat. Humanitat, això és el que ens falta i quan hem perdut aquest sentit, ho hem perdut tot, absolutament tot i no ens mereixem res, perquè res no som.

a través de la boira, aquella companya inseparable

És alguna cosa més que vapor d’aigua en suspensió que ens defineix els nostres hiverns lleidatans. Ens defineix i ens configura fins a tenir una determinada manera de ser, ni més bona ni més dolenta, a la gent de la ciutat de Lleida.

Segurament sóc dels pocs que l’estima, que li agrada, que espera l’arribada de l’hivern per retrobar-se amb aquesta companya inseparable i indestriable dels nostres dies de tardor hivernal.

Aquest ha estat ja un any estrany, on la primavera ha començat segurament uns dies abans del que era habitual i l’arribada del fred és retarda més del que és tradicional, però ella, significada missatgera ens ha començat a arribar, no massa freda, més aviat humida, i molt, ens anuncia poc a poc l’arribada del fred, allò que fa que algú hagués definit com la característica definitòria que feia de la ciutat de Lleida extrema, una ciutat que passa d’un calor quasi insuportable a l’estiu a un fred que et cala l’hivern.

A mi, però, em continua agradant aquest ambient que envolta la boira, l’eterna companya dels lleidatans, tot i que ja no ens fa aquella companyia com ho feia abans, amb dies i dies sencers sense veure el sol, però ens acompanya, això sí, ara des de fa uns dies, en aixecar-se el matí, recordant-nos que ja hi és i que amb el seu mantell ho tapa tot.

Benvinguda boira! ( i la campanya continua, ja només, amb avui, queden dos dies, ànim José...)

Una altra manera de fer política

Mentre els meus companys de partit eren a l’estand fent proselitisme, jo feia política d’una altra manera, inaugurant una exposició d’un íntim amic meu pintor en l’espai Ignasi Puente de la vila d’Alpicat.

En certa manera el meu amic, l'Elies Domingo, em retornava ara el haver-lo incitat a treballar en un projecte cultura que ens uneix, el Centre de Cultura Contemporània de Pardinyes a Lleida, també una altra manera de fer política en la gestió d’un centre cultural. He fet un recorregut per tota la seva trajectòria vital, que ha transcorregut en paral·lel a la meva i al final, com no podia ser d’una altra manera he fet referència obligada a la política que en matèria d’art contemporània estava portant el Govern de la Generalitat, no he demanat el vot, però poc hi ha faltat.

I la meva pregunta: no és més efectiu això, la permanent referència a la gestió feta que una campanya electoral. Com deia Lluís Marco en el seu paper de científic volat a la seria del Tricicle Dinamita: Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

La presidència? d'un socialista, sens dubte!

Ahir vaig tenir tertúlia a la tele, a Lleida televisió, la que habitualment presenta Santi Roig però que ahir va ser presentada per la meva amiga Mariví Chacón. No és habitual que jo hi vagi en divendres, però aquest cop calia fer-ho, perquè havia decidit la direcció del mitjà que no hi volia candidats i com que en Paco Boya és candidat, doncs jo hi vaig anar en el seu lloc.

Una tertúlia d’alt nivell (?!), amb un Vicesecretari d’Organització del PP, en Pepe Reñe, amb una mala educació exquisida que només tenia boca per parlar de l’ínclit Aznar; amb el Senador Companys que era ja de tornada de tot, fruit suposo de la dilatada carrera prestada al servei de CiU després que els independents nacionalistes el fessin diputat provincial fa 30 anys; i també la Sots directora de Segre, l'Anna Gómez, amb la que fa ja uns quants anys varem coincidir a Ràdio Terraferma, abans que fos comprada pel grup Segre. El cert és que en una data com aquesta, un divendres al vespre, en vigília del darrer cap de setmana de campanya no es podia parlar d’altra cosa: eleccions catalanes.

D'entrada, parlant, però de l'anècdota del dia (potser una errada d'estratègia o potser no tant) respecte de l’abandó de les files populars el meu amic Pardos, Diputat provincial, sobre quin abandó vaig fer la consegüent reflexió politològica: Un alcalde ho és pels vots dels electors no pas tant pel vot de partit i sobre el particular hi ha prous teoritzacions científques al respecte. Una altra cosa és a qui atorga la Junta Electoral Provincial els escons de la cambra provincial, que ho fa al partit i no pas cap persona de manera que es l’assemblea de regidors dels respectius partits qui decideix, en definitiva qui els representa a la cambra provincial, de manera que l’esco que detenta Josep Manuel Pardos no és d’ell sinó del PP. Però ailàs, aqui neix el la substàmncia de l'assumpte, es mullaran en aquest sentit tant el Secretari de la Corporació Provincial com la Junta electoral Provincial?, evidentment que no i a poc més de 8 messos de les elecions municipals, menys encara. Qui ha darrera de Pardos, Unió, Convergència, ERC o potser el PSC, aquesta és una altra pregunta que cal fer?

Després i aprofitant que hi ha un politòleg (politicòleg en correcte català normatiu com li agrada de recordar a la Sots directora de Segre) el tema de l'anàlisi d’enquestes i novament la meva reflexió sobre les variables equivocades, mal plantejades, no contemplades o calculades erròniament i la cuina de les mateixes i un exemple, la intenció de vot directe que revela el CIS i el resultat final. En tot cas queda clar que la gran enquesta és la del dia de les eleccions, i la "pregunta del millon" que em feu la Mariví, quin seria el resultat? Ccm que no sóc endeví, el que ja he dit en aquest blog, en algu que altre post, el resultat estaria entre el de 1999 i el de 2003 i en tot cas aposto, aquí entra el cor, per un tripartit de majoria socialista presidit per Pepe Montilla amb "una ERC amb més seny que rauxa i una ICV amb menys rauxa ecologista i més seny de país".

El joc dels disbarats, quan el Senador Companys ha defensat, seguint el guió dels argumentaris de campanya, el DVD distribuït per CiU (1.000.000) i d'entrada em pregunto d'on han sortit els diners per a finançar aquesta historia?. I la histèria es va apoderar del Senador quan vaig recordar l'estratègia de Joseph Goebbels, el lloctinent de Hitler, un teòric de la comunicació que deia: "repeteix una mentida tantes vegades com sigui necessari fins a que la converteixis en una veritat incontestable"; és clar que tampoc es recorda quan Madí, el factòtum de la campanya de CiU, va atribuir a les fotocòpiadores de presidència que les xifres de les enquestes que havia de passar al parlament no fossin correctes. (ja!)

Total una hora en la que ningú va ser capaç de dir que no és bo un president socialista amb el suport de forces progressistes.

Pedalant!

Un dia esgotador, de fet, que em situa a Barcelona, a l’Hotel Palace (antic Ritz) on la gent de Tribuna Barcelona han convidat al candidat Montilla. Expectació i les sales del Palace de gom a gom, el pobres cambres no donaven a bast.

Saludar, gent: el Carles, el Jordi, el Celestino, el Manuel.....Montilla ha arribat somrient com ho acostuma a fer, després de repartir salutacions, comenta el dinar i la taula dels de Lleida situada al centre del Hall, en lloc de privilegi: expectació, si em repeteixo, ja ho sé; alguns amb cares crítiques, altres amatents, escoltant i veient en les pantalles gegants com José Montilla anava desgranant el seu programa de govern. El millor: el cara a cara amb les preguntes, on ja no valen papers ni comentaris dels assessors i aquí sí, talla de l'home d'estat, de l'home d'esquerres que sap el que pensa, que sap el que diu i el que vol dir, que sap el fa i el que vol fer.

Després, al Prat, a recollir al meu germà que arribava del seu periple per Àfrica, que l’ha portat amb l’ajuda humanitària de Mali a Burkina Faso, Paris i Barcelona, després de recorre el Marroc, Sàhara, Mauritània, el Senegal i Gàmbia. Venia cansat el pobre i s’ha adormit en el viatge de retorn.

Sort en tinc del col·legues, dels amics, en Benjamí ja m’havia fet la feina de mobilització que portem aquestes dies: sms, trucades i mails, d’altres ho fan des dels seus llocs institucionals, nosaltres no, ho fem des de la base, aquella feina callada i fosca, com la que fan altres companys i companyes, dia a dia.

A la tornada, assisteixo a la presentació del programa de cultura, amb el conseller Mascarell, antic director de l’Avenç, home lletraferit, d’un verb tranquil i reposat que havia estat regidor de cultura del ajuntament de Barcelona, amb un Llevot que volia fer punts, en un Cafè del Teatre de l'Escortxador ple també, però on hi faltava gent de la producció cultural potser.

Al vespre: Soses, li ho havia promès a l’amic i alcalde Llorenç Domingo; hi anàvem una colla, per escoltar l’antic primer Secretari, el Raimon Obiols, una vella glòria del socialisme català. La Sala del Centre recreatiu amb un centenar de persones, un èxit si tenim en compte que parlem de quasi les onze del vespre.

Potser que ja toca descansar, perquè ja he aclarit a més d’un i una que fer campanya no vol dir sortir a la foto, vol dir fer feina i demà un altre cop i ja som a prop de la fi de la campanya, una més, però tothom coincideix amb mi que s’acabaran professionalitzant i amb una clara tendència a anular el que per tots i totes ha estat un model tradicional de fer campanya, però que planteja ja un clar esgotament, tant del sistema com de les persones, els ciutadans als que va dirigida, de igual manera com també el model de partits està esgotat.”És una llàstima”, em deia un Obiols que es conserva prou bé i que ens recordava dret, en petit comité com han canviat també els partits: déu ni do!

A "bote pronto" potser una solució seria instaurar el vot obligatori (les campanyes el que intenten o haurien d'intentar és tant la motivació del vot com la incentivació del mateix), publicitat mínima i algun debat obligatori, i això si, si convé tensionar l'ambient amb enquestes i declaracions i poca cosa més.

Em pregunto si no estarem desmotivant a l'electoral amb els processos electorals, amb les campanyes que representen un esforç en recursos públics i no públics i humans, en lloc de motivar-los?

A la foto, un cop més una foto del candidat a la presidència.

Aquí teniu un enllaç amb el discurs de José Montilla a Tribuna Barcelona

La darrera

Aquesta té una qualitat que no tenen les altres i un aval, la direcció: Fernando Vallespín. Demà els diaris publicaran les dades del CIS, Centre d'investigacions Sociològiques. I que tenen de diferent us preguntareu, doncs referències diferents a la de la resta d'estudis d'opinió, no tant pels resultats que en donen, com per oferir les dades brutes, sense cuinar, com deia una amiga meva Diputada a Madrid.


El cert és que hi ha una reflexió de simpatia que no reflecteixen altres estudis i la consolidació del que deia jo en altres posts a una proximitat “pasmosa” de vot directe entre les dues forces del Hinterland bàsic electoral. Però no cal que sigui jo qui us ho digui, us indico uns links on ho podeu veure per vosaltres mateixos.


Estudi sobre freqüències


Estudi sobre contingència de variables demogràfiques


Estudi sobre contingència de variables polítiques


I esto que significa, ¿ganaremos?, em preguntaria el bo del José, i com sempre caldria explicar que això només reflecteix quin és l'estat d'opinió de la societat, que hi ha una variable importantíssima que és la participació que difícilment queda reflectida en aquests treballs i que d'aquesta depèn el resultat final. Segurament no m'hauria entès, però el seu respecte és el millor dels detalls.


De fet la comparació, l'abstenció diferencial és una errada metodològica, dons difícilment són comparables diferents processos electorals d'àmbits diferents, fins i tot dins del mateix àmbit si no existeixen les mateixes variables en un o altre procés, de manera que un canvi de candidat per exemple, desvirtua la comparativa, perquè la variable que lligava els processos varia.


¿Pero ganaremos? Em tornaria a dir el José, perquè ell és com la mitjana de la societat del nostre país i no entén ni les reflexions en veu alta dels polítics, ni els estudis ni les opinions dels politòlegs o dels sociòlegs. Sincerament no em veig en condicions de dir qui guanyarà, però una cosa tinc clara, aquells que menyspreaven al candidat socialista, s'equivocaven, perquè ara ha començat un nou procés, com deia en algun que altre post, on ja les sigles, com a França o Alemanya comencen a tenir el seu propi pes, la seva pròpia inèrcia, la seva pròpia dinàmica, quan les patums mediàtiques, les esfingies, desapareixen de l'escena política i apareixen els polítics professionals.


I sí José, guanyarem, per a tu, amic!

Tendències

No m’agrada fer comentari d’enquestes ni ben ni mal intencionades, prefereixo referir-me a estudis fets al marge de la comtessa electoral quasi bé sempre, tot i que és inevitable de fer-ho a aquestes alçades, i ho voldria fer amb un clar tó objectiu, no científic perquè no ho és aquest blog, però si amb les idees clares i algunes referències que ens poden ser útils.

De fet no voldria referir-me a cap dels treballs que han estat presentats pels mitjans de comunicació, la SER, El Periódico, El País, Segre, on podrien ser discutibles alguns elements de la base mostral o d’altres variables, perquè, ja ho he dit, no voldria entra a fer valoracions de tècniques d’investigació social aplicada, perquè tampoc és el meu camp.

Com he comentat altres vegades, lo propi de politòlegs i sociòlegs és treballar a partir de dades reals, contrastables i per tant comparables a partir d’una temporització que no és produeix en els casos de atendre l’imperatiu legal de tancar publicació abans de la darrera setmana de campanya electoral.

He llegit aquests dies el que ens diuen experts en la matèria i no puc per més que coincidir amb ells, entre altres coses perquè la seva valoració coincideix amb dades amb les que treballo i sobre les que només n’he parlat a un cercle molt reduït de persones. De fet el propi Miquel Iceta, en el seu blog també en fa referència, amb una apreciació generalitzada: l’efecte pervers de l’inici de campanya de CIU, per una banda i la consolidació del candidat Montilla per l'altre, el que alguns ho veuen com un procés Zapatero 2, recordeu lo criticat que era per una actitud que el considerava “bobo”, sosoman, li deien, ho recordeu?

En tot cas tot sembla ratificar que és manté la tendència del model pentapartit corregit que planteja un hinterland dual, és a dir dos grans partits PSC i CiU que es consoliden com a tals, després que un d’ells, CiU, hagués jugat durant un llarg període de temps a modus de partit únic, fruit d’una intencionada identificació país i partit i tres partits que abasten la resta de l’arc parlamentari un de força mitjana ERC i dos menors PP i ICV.

Aventurar un resultat resulta dificil però la viabilitat de repetir situacions similars a les de 1999 o 2003 apunta cada cop amb més força, tot dependrà en definitiva de la desmotivació que hagin aconseguit les respectives campanyes i en quin grau la motivació faci que hi hagi un o altre resultat de participació i d'on, el que farà que es determini quina serà la tendència final.

En tot cas hom reconeix una previsible tendència a la baixa de CiU i una consolidació del PSC. Com diu algú, en l'àmbit de la Ciència Política, comença a primar ja el valor simbòlic de les sigles.

Dos comentaris a tenir en compte, com també indica Iceta, ésl de Àngels Pont i els de Joan Tàpia, dels que us en recomano la lectura.

Alguns estudis que he pogut localitzar:

Instituto Opina per a la SER (I)

Instituto Opina per a la SER (II)

Instituto Opina per a la SER (III)

TNS-Demoscopia per a Antena 3 i Onda Cero, publicat per ADN

Baròmetre d'Opinió Política del C.E.O.

Feed Back per a RAC1

Són interessants, i us en presento l'enllaç de les de Opina per El País, les de Noxa per a La Vanguardia (un pdf* on també hi podeu trobar les de altres mitjans com ara la de Sigma 2 El Mundo, ) , la de Gesop per El Periódico i les seves gràfiques i em falta trobar la de Segre.

Ara fa set anys

Ara fa set anys, quan li vaig fer la proposta a l’aleshores director de l’IES Ronda, l’amic Antoni Olona. Em movia pels cercles artístics del sud de França, amb els que havia mantingut una estreta relació, en concret amb Saló internacional de La Tour du Crieu, una petita localitat de l’entorn de Pamiers, molt propera a la vila agermanada amb Lleida: Foix.

De fet no ho puc amagar, tot es deu a la meva francofilia, es tractava d’un projecte senzill amb una mesurada ambició que aplegaria obres de joves artistes en edat escolar de Lleida, La Tour du Crieu i poblacions de l’entorn i la localitat alemanya de Crailsheim. O sia una aliança europea sobre un projecte: art jove.

Avui he assistit a la inauguració del projecte d’enguany, ara ja són obres de Finlàndia, Romania i Polònia, a més de les de França, Alemanya i Espanya, tot un luxe, tot un orgull d’haver contribuït, ni que sigui mínimament, d’alguna manera al contacte entre països, a la cohesió europea i el que es més important, per a mi, d’haver trobat un canal, el professorat abnegat i amatent d’aquest institut Lleida que va fer seu el projecte aleshores i continua tant entusiasmat com el primer dia.

A la foto un moment del parlament de Lluís Herrera, , en l'actualitat l'alma mater d'aquest projecte APIA/Comenius que gestiona l'IES Ronda de la ciutat de Lleida, amb el director de l'institut, el representant del Departament d'Educació i el Regidor Sàez. No ha sortit a la foto però hi era el Regidor Camats.

El vot dual i l'abstenció diferencial

Aquests dos conceptes politològics que no són pas nous, el vot dual i l'abstenció diferencial, sembla que han arribat per fi a la vida real, quan algunes tesis doctorals van començar a parlar-ne a finals de la dècada dels 90, aquests conceptes com tants i tants, en allò relacionat a la opinió científica en l’àmbit de la Ciència Política, la de l’Administració o la Sociologia, arriben tard o són mal rebuts en els àmbits de la política activa malauradament.

Avui llegia una entrevista feta per la revista política d’àmbit estatal “El Siglo” a un polític, podríem dir-ne de la transició, Julio Anguita, de qui estic a les antípodes en la seva visió i interpretació de la societat, però feia una reflexió introductòria, el signant de l’entrevista Pedro Antonio Navarro, que crec que defineix fonamentalment el que penso que ha de ser la realitat política. Deia Navarro: “Continua defendiendo el debate y el análisis como instrumentos fundamentales para la elaboración política”; aquests principis crec que, a banda dels postulats ideològics que es defensin, haurien de ser els que haurien d’imperar en el treball diari de la política. El debat com a fòrmula de control de democràtic, que no esbaeix el lideratge orgànic ni institucional, l'anàlisi com a punt d'inflexió i de reflexió constant i permanent sobre tot el que afecta a la gestió pública i a la política en general.

La millor recompensa

El dia plujós, sembla que les pluges seran una constant aquesta setmana, ja era hora, que la tardor sembla no arribar mai. Dona bo de sentir les gotes d’aigua i de tant en tant, al matí una mica de boira, com la que obria el dia dissabte, tot i que va impedir una ràpida arribada del president Zapatero.

I gaudir, en aquest dia de tardor, del contacte amb la gent, com cada dia, des que es va iniciar la campanya de les autonòmiques, amb aquell contacte amb nens, amb avis, amb dones i homes que s’acosten a aquell "mastodont" que el PSC ubica en els barris de Lleida enllà on és possible: Balàfia, Escorxador, Magraners, Secà....

Sentir aquella rialla del nen o de la nena que gaudeix del globus és la millor recompensa. Volem ser de nou gestors de la cosa pública a la Generalitat, però el millor de tot és sentir la proximitat de la gent, la seva companyonia, la seva simpatia, barri a barri. No se si això donarà vots, però val la pena.

I si ho fèssim tots plegats més sovint i no cada quatre anys?

A la foto en un moment de la meva estada diària en el trailer electoral, darrera, la foto del candidat de Lleida, Llena.

Una cita

"Hi ha dos tipus de responsables polítics, uns els que s'ho guanyen amb esforç, els altres, aquells als que se'ls dona tot fet, per endoll".

José Luís Rodríguez Zapatero, president del govern d'Espanya

Pavelló municipal de Magraners (Lleida) 21-10-2006

A la foto José Luís Rodríguez Zapatero en el míting de la ciutat de Lleida

Ell, no hi era!

Avui estava feliç de veure el pavelló de Magraners a Lleida ple de gom a gom, si, però alhora estava trist, m’hi faltava una persona que estimo i aprecio, m’hi faltava el José Brocal, aquell vell militant socialista, de soca-rel, lluitador com el que més, que ara està batallant per a superar un ensurt de salut.

Ell, el José, entossudit moltes vegades, amb visions diferents a les meves, potser, treballador com pocs, entusiasta com el primer, no hi era, en molts anys no havia faltat mai a una cita electoral, a un míting, a donar suport, a fer feina.

Però ell hi era, en tots i cadascun de nosaltres. Malalt com està encara va tenir forces per escriure una carta als diaris, que el gratuït “Bon dia” va publicar divendres i ens preguntava a tots “perquè José Montilla?”. De fet era una pregunta retòrica, una afirmació de fet, perquè en el seu escrit, el José ens deia a qui volia de president de la Generalitat a l'altre José, al Montilla.

Avui la meva consciència em deia: perquè José Montilla? per a tu José, per a tu!

Posa't bo ben aviat!