Ahir vaig tenir tertúlia a la tele, a Lleida televisió, la que habitualment presenta Santi Roig però que ahir va ser presentada per la meva amiga Mariví Chacón. No és habitual que jo hi vagi en divendres, però aquest cop calia fer-ho, perquè havia decidit la direcció del mitjà que no hi volia candidats i com que en Paco Boya és candidat, doncs jo hi vaig anar en el seu lloc.
Una tertúlia d’alt nivell (?!), amb un Vicesecretari d’Organització del PP, en Pepe Reñe, amb una mala educació exquisida que només tenia boca per parlar de l’ínclit Aznar; amb el Senador Companys que era ja de tornada de tot, fruit suposo de la dilatada carrera prestada al servei de CiU després que els independents nacionalistes el fessin diputat provincial fa 30 anys; i també la Sots directora de Segre, l'Anna Gómez, amb la que fa ja uns quants anys varem coincidir a Ràdio Terraferma, abans que fos comprada pel grup Segre. El cert és que en una data com aquesta, un divendres al vespre, en vigília del darrer cap de setmana de campanya no es podia parlar d’altra cosa: eleccions catalanes.
D'entrada, parlant, però de l'anècdota del dia (potser una errada d'estratègia o potser no tant) respecte de l’abandó de les files populars el meu amic Pardos, Diputat provincial, sobre quin abandó vaig fer la consegüent reflexió politològica: Un alcalde ho és pels vots dels electors no pas tant pel vot de partit i sobre el particular hi ha prous teoritzacions científques al respecte. Una altra cosa és a qui atorga la Junta Electoral Provincial els escons de la cambra provincial, que ho fa al partit i no pas cap persona de manera que es l’assemblea de regidors dels respectius partits qui decideix, en definitiva qui els representa a la cambra provincial, de manera que l’esco que detenta Josep Manuel Pardos no és d’ell sinó del PP. Però ailàs, aqui neix el la substàmncia de l'assumpte, es mullaran en aquest sentit tant el Secretari de la Corporació Provincial com la Junta electoral Provincial?, evidentment que no i a poc més de 8 messos de les elecions municipals, menys encara. Qui ha darrera de Pardos, Unió, Convergència, ERC o potser el PSC, aquesta és una altra pregunta que cal fer?
Després i aprofitant que hi ha un politòleg (politicòleg en correcte català normatiu com li agrada de recordar a la Sots directora de Segre) el tema de l'anàlisi d’enquestes i novament la meva reflexió sobre les variables equivocades, mal plantejades, no contemplades o calculades erròniament i la cuina de les mateixes i un exemple, la intenció de vot directe que revela el CIS i el resultat final. En tot cas queda clar que la gran enquesta és la del dia de les eleccions, i la "pregunta del millon" que em feu la Mariví, quin seria el resultat? Ccm que no sóc endeví, el que ja he dit en aquest blog, en algu que altre post, el resultat estaria entre el de 1999 i el de 2003 i en tot cas aposto, aquí entra el cor, per un tripartit de majoria socialista presidit per Pepe Montilla amb "una ERC amb més seny que rauxa i una ICV amb menys rauxa ecologista i més seny de país".
El joc dels disbarats, quan el Senador Companys ha defensat, seguint el guió dels argumentaris de campanya, el DVD distribuït per CiU (1.000.000) i d'entrada em pregunto d'on han sortit els diners per a finançar aquesta historia?. I la histèria es va apoderar del Senador quan vaig recordar l'estratègia de Joseph Goebbels, el lloctinent de Hitler, un teòric de la comunicació que deia: "repeteix una mentida tantes vegades com sigui necessari fins a que la converteixis en una veritat incontestable"; és clar que tampoc es recorda quan Madí, el factòtum de la campanya de CiU, va atribuir a les fotocòpiadores de presidència que les xifres de les enquestes que havia de passar al parlament no fossin correctes. (ja!)
Total una hora en la que ningú va ser capaç de dir que no és bo un president socialista amb el suport de forces progressistes.
