“La fortalesa ha vençut i recompensa a la bellesa i a la saviesa amb una corona eterna”[1]
[1] Branscombe, Peter: "W. A. Mozart: Die Zauberflöte" Ed. Cambridge University Press. 1991. Cita final en el text de l'òpera: Die Zauberflöte, amb llibret de Emmanuel Schikaneder i música de Wolfgang Amadeus Mozart.
Com de fàcil en resulta de gaudir de les coses senzilles, a la seva mesura exacta, acceptant-ne d’ afavorir, per exemple, que els carrers esdevinguin de color vermell o de color verd, com que els gats ens miolin a ritme de jazz; com de fàcil seria entreveure aquella farola que envellida ha perdut el seu encant, i arreplegués al seu entorn una reunió d’orenetes disposades a salvar-la de la desmemòria, o descobrir que els dofins suren en aquest riu que blasma la identitat ciutadana; els seus crists sembren rosades precioses per les gespes daurades, com encenalls, arrepleguen els valors d’un jornada atardorada i fresca que ens despentina els cabells i enlaira de colors papers tot dibuixant gràfiques en el cel, deixant caure cavallets de mar que planen per damunt les nostres testes, enjogassats amb aquells globus d’aire que lentament s’enlairen i ens tapen els sols que aprofiten per badallar. El migdia esdevé tarda mentre les flaires a brou acabat de fer ensenyoregen els racons, aquell mastí gran, fosc, d’ulls tristossos, badalla davant d’un aparador de roba tèbia i càlida; les nines gegants que acull acluquen l’ull al nen que repenja el nas i les mans sobre els vidres....Del cel plouen petons i misteris, el carrer esdevé mut, tot és són i silenci, milers de cossos inerts han decidit que era hora de dormir quan les llambordes esdevenen coixins i el terra es torna de cautxú en una ciutat qualsevol on gaudir de les coses senzilles....
“Una paraula sincera (honrada) i el perdó valen més que una almoina seguida de greuges...”[1]
[1] Bergua, Juan Bautista. El Coran: nueva traducción, estudio preliminar e índice analítico. Ediciones Ibéricas y L.C.L. Colección Tesoro Literario, volumen 27. 1975 Sura 265. pag. 147.
“D’aquí aquesta estranya dualitat de prepotència i inseguretat que nia en l’ànima contemporània. Li passa com es deia del regent durant l’ infantessa de Lluís XV: que tenia tots els talents menys el talent per usar d’ells.”[1]
[1] Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas*1. Volumen 237 de Clásicos Castalia. Edición de Thomas Mermall Editorial Castalia. Madrid. 1998. Pag. 159.
*1La rebelión de las masas (1930) es el libro más importante y conocido de José Ortega y Gasset (1883-1955)
Hi ha raons simbòliques que de vegades asseguren els misteris que hom protegeix a les prestatgeries, entre llibres, nous i vells, que s’acompanyen totes les hores, esperen a ser retrobats pels seus propietaris. De fet, si un aconsegueix de mantenir-se uns minuts en silenci, a ulls clucs, cobren vida i en l’espai al teu voltant dansen obrint i tancant-ne els seus cossos de manera que de tant en tant d’alguna d’aquelles munions de fulles enquadernades cau algun missatge ocult, misteri escrit amb lletra imprecisa, gargots de vegades imperceptibles, a saber, el temps que feia que eren allà dins, amagats entre l’ olor a tinta i a paper. Les danses s’intensifiquen a mesura que aquests ser inimmutables poden no resistir al pas del temps, i prenen consciència de la seva existència com del valor que hom els dóna, que ells identifiquen pel tracte que se’ls dispensa, pel respecte, per l’admiració....
“El príncep que procura el creixement d’un altre està llaurant la seva pròpia ruïna; perquè clar està que per a aconseguir-ho ha d’usar les seves pròpies forces o la seva habilitat, i aquests dos mitjans que ostenta, sembren gelos i sospites en l’ànim d’aquell que, per ells, ha arribat a ser més poderós.” [1]
[1] Machivelli Nicollo. El Príncipe. Ed. Imprenta de José Trujillo. Madrid. 1854. Biblioteca de Catalunya. Pag. 26
“Tal vegada no vaig viure en mi mateix, tal vegada vaig viure la vida dels altres. De quan he deixat escrit en aquestes pàgines, es desprendrà sempre –com en les arbredes de la tardor i com en el temps de les vinyes- les fulles grogues que van a morir i els raïms que reviuran en el vi sagrat. La meva vida, és una vida feta de totes les vides: les vides del poeta.” [1]
[1] Neruda, Pablo. Confieso que he vivido. Ed. Pehuén editores. Santiago de Chile. 2005. Pag. 7
“Conforma’t en aquest món amb pocs amics. No busquis perllongar la simpatia que algú et va inspirar. Abans d’estrènyer la mà d’un home, pensa si aquesta pot arribar a colpejar-te algun dia”[1]
[1] Khayyám, Omar(*). Rubaiyat. Traducció Edward Fitzgerald. Ed. Wordsworth. 1993.
*(1048 - 1131). Matemàtic, astrònom i poeta persa nascut a Nishapur, la aleshores capital selyúcida de Jorasán, l’actual Irán.
"No oblidis que tornaràs a aquesta ciutat que es mor, on l’aire fou algun dia pur i solíem tocar la neu amb els ulls...”[1]
Els problemes, les qüestions, tenen raons i dinàmiques pròpies que acostumen a evolucionar a partir de les variables que s'hi van afegint, de manera que aquella dita berber que diu que si un problema té solució no cal que te’n preocupis i si no la té tampoc cal, fa bona la intenció del president dels USA, Barack Obama, de donar-se unes curtes vacances a Martha's Vineyard, després de la cursa de fons endegada des de la seva presa de possessió i en un moment àlgid de l’ acalorat i de vegades demagògic debat sobre la seva proposta de reforma del sistema de salut, en un país que encara no ha acabat de sortir de la recessió, amb els alts costos que això comporta i que disparen el dèficit, de per sí ja alt, i amb dos focus bèl·lics oberts a l ’Iraq i l’ Afganistan. Aquesta, que s’apunta com una pausa breu, en comparació amb els seus antecessors, li ha de permetre agafar forces 7 mesos després per a poder afrontar la recta final del seu primer any de mandat, no serà com ho era George W. Busch el president amb més vacances de la història, però segurament si el nivell de tensió s’aconsegueix d’apaivagar pot convertir-se en un President que faci història per alguna cosa més que per la seva condició d’afroamericà.
Com podria provar un sentiment de recórrer milers i milers de quilòmetres fins a trobar aquell grum de pols que plana sobre les essències de la nostra vida? En el convenciment de la nostra pròpia limitació, la ment, els sentits, poden despertar-se a indòmites passions, humanes, però lluny de la tebior cartesiana, per a descobrir-nos hereus de principis eterns que poden rastrejar-se per entre les línies de les nostres cultures. El valor de la mà que acarona els camps del blat crescut i daurat que espiga cap al cel, on en les hores calmes els poetes i els filòsofs, resguardats d’aquella calima estiuada, llancen al vent els seus pensaments i els seus versos, com fugint de tota lluita estèril, de tota batalla que no sigui la pròpia de les idees, s’ennuvola en l’encens dels valors i els principis, protegint-los, a l’esguard de tota niciesa de tota maldat, com un tresor en el temps. Per això ens els seus diàlegs Plató[1], el mestre, ens refereix que: “sembla doncs, que el just es revela com un lladre, i potser tal cosa l’has apressa d’ Homer; doncs aquests, que té en molt a Autólic, avi matern d’ Ulisses, diu d’ ell que “molt renom es donat a fraus i robatoris”. És, per tant, evident que, segons tu i segons Homer i segons Simònides, la justícia és un art de robar per profit dels amics i dany dels enemics”. El sentit de la justícia, del valor de la bondat i el culte al bé com a instrument suprem en les accions humanes és en la essència mateixa un aprenentatge permanent que també havia reconegut el mestre quan en els seus diàlegs afirma que “ aquesta és –digué-, la ciència de Sòcrates: no voler ensenyar, sinó anar d’aquí cap allà, aprenent dels demés”, aquesta és la bondat de la vida, la seva essència mateixa, la de la felicitat, l’aprenentatge permanent, defugint de tot lligam, per a permetre que l’experiència serveixi de guia i d’inspiració en permetre’s de gaudir de la vista en el seu viatge pel camí, perquè tots els estadis de la felicitat sorgeixen de la virtut.
[1] Plató. La República. Llibre I. Vol 220 Colecció Austral. Ed. Espasa-Calpe. Madrid. 1962
“El mite, és el mode típic del coneixement primitiu i expressa simbòlicament les emocions, lligades al profund desig de l’individu d’alliberar-se de les cadenes de la pròpia individualitat, (...) de perdre la seva pròpia identitat” [1]
[1] Cassirer, Ernst*. The myth of the state (Gesammelte Werke, Hamburger Ausgabe). Meiner Verlag, 2007. Citado en Bobbio, Norberto; Matteucci, Nicola; Pasquino, Gianfranco. Diccionario de la política. Editorial Siglo XXI. Madrid. 2001. pag. 978
* (1874 – 1945) Filòsof alemany d'origen jueu. Fou professor a les universitats de Berlín i d'Hamburg. Amb l'adveniment del nazisme es va exiliar primer a Suècia y després als Estats Units, on va morir. Creador de la filosofía de les formes simbòliques, que estableix les diverses realitzacions en les que es concretitza la cultura humana fundades en una activitat simbòlica
“Un tot és mecànic si els seus elements estan units només en l’espai i el temps mitjançant una relació externa i no estan impregnats de la unitat interior del sentit. Les parts d’un tot semblant, encara que estiguin juntes i es toquin, en sí són alienes l’una de l’altre.”[1]
[1] Mijailovich Bajtín, Mijail*. Estética de la creación verbal. Editorial Siglo XXI. Madrid. 2005. Pag. 11
* (1895-1975) . Crític literari rus quins estudis sobre l’obra de Dostoievski i Rabelais han tingut una profunda influència en la crítica i la investigació semiòtica contemporània. segueix, i molt directament, a filòsofs i sociòlegs germànics, singularment a Ernst Cassirer.
Resulta complex de determinar aquelles vicissituds que cal servir en la vida per esdevenir autènticament feliç, per assolir aquella màxima que estableix que tot el que faci l’home ha de ser substanciat només en el sentit d’assolir la seva felicitat. Remenant prestatgeries, que és quelcom que acostumo a fer de tant en tant, per retrobar-me amb alguna lectura estimada que queda oblidada entre la literatura que m’envolta en aquest santuari meu, redescobreixo un llibre de contes[1], petit, senzill, sense gaire misteri en la seva portada, que m’endinsava cap a finals de la dècada dels 90, el meu fill era petit, en el món màgic de la descoberta del valor de les paraules, de la transcendència del mots col·locats adequadament en l’entorn que convé, per ensinistrar en la vida al que era el meu cadell.
“Si al port de la filosofia, des del qual s’endinsa ja en la regió i terra ferma de la vida en benaurança, oh il·lustre i magnànim Teodor!, s’aconseguirà arribar per un procediment dialèctic de la raó i l’esforç de la voluntat, no se si serà temerari d’afirmar que arribarien bastants menys homes a ell, en ser poquíssims els que ara, com veiem, assoleixen aquesta meta.”[1]
[1] De Hipona, Agustín. De la vida Feliz (traducción Victorino Copanaga) Capitulo I.1. Obras completas augustinos hiponensis (http://www.autustinos.it)