Sóc de gustos senzills jo...

Sóc de gustos senzills jo, amant, però, de les subtileses amb les que la vida ens regala, no defugint la sensibilitat, si aquesta és a l’abast, no calen grans tresors per a fer valor, de vegades un retrat, de vegades la flaire del menjar ben fet, de vegades la carícia del vent, fins i tot el repòs obligat representa una causalitat més del camí que et porta a la reflexió o al somni llarg de mitja tarda, construint plànols mentals que t’enllacen amb el pensament del món oníric, no físic... Quan aconsegueixes que el teu dia resti en silenci, aleshores el món es reconstrueix a ell mateix, albires aquella calma necessària en esperit i cos que t’acompanya com un altre jo, amb qui pots entrar en diàleg quan el descobreixes, quan et descobreixes, lliure de pre judicis, lliure de greuges, desbastades les costures que també fan mal, com si sentissis el temps, l’oratge canviant, la lluna que esdevé nova i s’amaga als nostres ulls, fent-nos veure, com de tant en tant cal que així sigui, silenci, foscor, per poder reprendré el camí de la descoberta permanent, sense ancoratges, sense llasts, sense maletes, només amb allò que hem de menester, difícil de creure, gairebé res, tampoc els metalls profans que a tantes penes duen ... Aprendre a viure sense la por d’un món que de vegades es fa incomprensible, estúpidament incomprensible, però alhora tant, però tant humà, res de nou sota el cel, es diu, i és cert; cal doncs saber-se’n allunyat, perquè és la única manera de poder entendre el sense sentit, i de poder donar valor a les coses més versemblants, gens inútils, fins i tot imprescindibles, un color, una nota, un so, un gust, un somriure... amb opinions i parers diversos ens descobrirem tant propers i tant allunyats alhora, mentre el temps transcorre de manera inexorable per tots, però no tots l’haurem sabut fer nostre ...

© Albert Balada

04-05-2014

El sentit de la justícia

Com podria provar un sentiment de recórrer milers i milers de quilòmetres fins a trobar aquell grum de pols que plana sobre les essències de la nostra vida? En el convenciment de la nostra pròpia limitació, la ment, els sentits, poden despertar-se a indòmites passions, humanes, però lluny de la tebior cartesiana, per a descobrir-nos hereus de principis eterns que poden rastrejar-se per entre les línies de les nostres cultures. El valor de la mà que acarona els camps del blat crescut i daurat que espiga cap al cel, on en les hores calmes els poetes i els filòsofs, resguardats d’aquella calima estiuada, llancen al vent els seus pensaments i els seus versos, com fugint de tota lluita estèril, de tota batalla que no sigui la pròpia de les idees, s’ennuvola en l’encens dels valors i els principis, protegint-los, a l’esguard de tota niciesa de tota maldat, com un tresor en el temps. Per això ens els seus diàlegs Plató[1], el mestre, ens refereix que: “sembla doncs, que el just es revela com un lladre, i potser tal cosa l’has apressa d’ Homer; doncs aquests, que té en molt a Autólic, avi matern d’ Ulisses, diu d’ ell que “molt renom es donat a fraus i robatoris”. És, per tant, evident que, segons tu i segons Homer i segons Simònides, la justícia és un art de robar per profit dels amics i dany dels enemics”. El sentit de la justícia, del valor de la bondat i el culte al bé com a instrument suprem en les accions humanes és en la essència mateixa un aprenentatge permanent que també havia reconegut el mestre quan en els seus diàlegs afirma que “ aquesta és –digué-, la ciència de Sòcrates: no voler ensenyar, sinó anar d’aquí cap allà, aprenent dels demés”, aquesta és la bondat de la vida, la seva essència mateixa, la de la felicitat, l’aprenentatge permanent, defugint de tot lligam, per a permetre que l’experiència serveixi de guia i d’inspiració en permetre’s de gaudir de la vista en el seu viatge pel camí, perquè tots els estadis de la felicitat sorgeixen de la virtut.

---

[1] Plató. La República. Llibre I. Vol 220 Colecció Austral. Ed. Espasa-Calpe. Madrid. 1962

Bondat

Llegia dues històries personals que m’han impactat, totes dues històries italianes; la primera, antiga, prou coneguda de vegades, la del Cardenal Martini, l’altra la de Rebeca la nena romanesa, dues vides paral·leles en una societat que demana a crits reconsiderar les posicions i, perquè no, no repetir una vegada més l’història, la trista i despietada història.

Llegia el que es diu, el que es comenta de Martini, Carlo Maria Martini, un expert en textos bíblics, de fet en el que s’anomena alguna cosa així com transcripció textual. Casual no ho va ser, però si sorprenent el seu ascens a la prelatura, de fet, no tinc massa clar si és que ens trobàvem amb un Joan Pau II distint del que va acabar sent, la qüestió és que aquest jesuïta, que ara pateix en la seva vellesa el mal de parkingson, ens descobreix aquella altra vessant de l’església, el concepte reconegut del valor de l’estudi, aquell valor que els antics atorgaven al concepte tresor, que no era pas aurífic, sinó basat en el coneixement. Allò que més m’ha impactat de la seva vida, però ha estat l’esperit de renúncia, quan, tot i poder ser el més votat, va acudir a l’elecció papal amb un bastó, el que en llenguatge encriptat ve a significar: no em voteu, estic malalt. Renúncia, però a la vegada una postura egoista, que és la de no abandonar els estudis, el contacte amb les arrels cristianes i com no l’anàlisi, més allà de mites i elements teològics.

L’altra història paral·lela és la de la nena romaní, Rebeca Covaciu, que ens transmet aquell designi dels indesitjats, com ho va fer Anna Frank, amb el somriure de la innocència, premiada per la UNESCO i maltractada per la policia italiana, segon es diu. Descobrir com el maltracte s’estableix de nou des de les esferes de l’Estat, com el consentiment fa bones aquelles paraules del dramaturg alemany Eugen Berthold Friedrich Brecht, quan ens deia”...com que jo no ho sóc....” fa una setantena d’anys. Certament els conceptes d’immigració i èxode son distints i distants diria jo, però també és cert que hi ha dues fonts migratòries que reclamen una certa atenció global en el sí de la Unió Europea, les migracions internes i les migracions externes. El valor d’aquesta nena, quasi adolescent, que relata, que dibuixa, que ens descriu un món de rates i coloms, un món on tothom hi té cabuda, un món que els fills d’Anac han de poder compartir amb els fill d’Adam i on hem de descobrir els principis de la bellesa i el saber en l’harmonia infinita de la bondat, aquella dels qui des de l'anonimat més absolut senten els principis de la solidaritat i li donen aixoplug.

Avui llegia dues històries d’amor a la humanitat vestides amb la candidesa de qui considera la vida com un tresor, com un valor en si mateix, quan l’aire apaivaga les calors estiuenques i ens deixava un plàcid dia de primavera en ple juliol

Pregàries

Resulta estrany de veure en la nit, com replegant-se en el turó aquells àbsides que encantats contemplen la llunyania, i no remembrar aquella vida monacal que recorria l’empedrat i enlairava pregàries; potser la nit ens amaga també els silencis com els dimonis, però també és cert que aquella majestuositat recull en la seva història, la història dels homes que la van viure, convençuts que les seves lloances al déu paulí eren una paradigma diferenciador i a la vegada reconfortant.

Potser el temps, potser aquest trànsit incontestable sigui el responsable de mirar des d’una altra perspectiva, o fins i tot poder fer d’aquest imaginari col·lectiu, un imaginari particular i privat, potser i només potser, podrien ser encertades les paraules que Italo Calvino [1] ens digué un dia: “... la joventut se’n va aviat sobre la terra, imagineu-vos sobre els arbres on tot està destinat a caure: fulles, fruits...” en tot cas, descobrir en el verb i en el vers aquell trànsit monacal, en la escriptura com en la filosofia, en l’anàlisi com en la reflexió, en la cita com en la nota, em fa resultar fàcilment comprensible aquella convivència monacal, si ho mirem amb els ulls profans de qui vol obviar altres aspectes menys recordables, però amb el convenciment, que la puresa del cor no la pot pervertir l’home ni el diable, mentre aquest es doni a la contemplació i la satisfacció de l’ànima.

Alçant encara la mirada a la quadrícula grega, aquesta encara ens presagia temps d’antigor que la mirada contemporània escruta, com qui se sent propietari d’un tresor que recórrer dia a dia, minut a minut, en la prioritària recerca dels valors perduts, dels axiomes encantats darrera tanta columnata, darrera de tanta pedra, guarda i senyal dels secrets antecessors.

[1] Calvino, Italo. El barón rampante. Ed. Seix Barral. Barcelona. 1.984. Capítulo XXIX. pag. 236

Un esglai de l'ànima

Tot plegat com una espurna que encén aquella espelma d’encens que crema lentament la seva essència, mentre el fum blanc olorós puja també lentament en l’aire, omplint tota l’estança de delicat aroma que embriaga. El dia neix, com qui neix a una nova existència i ens cal somriure al sol i a la terra, als pares del nostre univers particular i personal que es configura cada moment de la nostra existència de la mateixa manera com ho fan tots els essers vius amb els que fem convivència.

Gaudir d’aquest fet transcendent, com és el saber-te viu, o viva, si el lector és un purista del llenguatge en clau de gènere, és la millor de les experiències en la vida, gaudir de l’instant precís en que abandonem el somni i despertem a un nou dia, en la nostra vida, aquest únic i emocionant valor, el de sentir-se en connexió amb tot el que ens envolta és la única cosa que té un principi:, el concepte mateix d’humanitat. La resta, tot plegat, no val res, sinó hem estat capaços de donar valor a la vida, a la nostra i com no a la dels demés.

Potser són doncs encertades les paraules de Marc Tul·li Ciceró[1] quan ens pregunta: una ferida infligida al cos farà més manifesta la vostra violència que un esglai de l’ànima?... Segurament el valor del sentiment, aquell que mou tot plegat, que allibera la nostra més íntima presència, esdevé tanmateix el tresor més preuat, mentre no tothom és capaç de poder intuir que és aquest model sensible el que mou el món a través dels temps, com una roda cíclica que ens porta sempre com per atzar a les essències de la espècie humana.

[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge 1.955. Discurs en defensa de Aulus Cecina. pag. 64

Créixer

Créixer en la quietud del silenci i la pau d'esperit, saber fer del món interior un món ple de sensualitat, on les petites coses, com les que ens descriu Arundahti Roy (1), la vida mateixa amb les seves pors, les seves temences, les se ves cuites, els seus amors, els seus odis, la seva harmonia o el caos mateix, omplen aquella essència mundana.

Morir una mica en el sentit de deixar de ser qui som, per passar a ser altri, amb un beneït tresor que ens ha d’acompanyar la resta de la nostra vida, si som capaços de saber, tanmateix transmetre el missatge de la solidesa, dels principis del misteri de l’home mateix que albira a transformar en el seu interior la seva pròpia essència humana.

(1) Roy, Arundahti. "El déu de les petites coses". Edit. Anagrama-Empuries. Barcelona 2007.