Som...

Som essers espirituals, on cos i ànima, món físic i món superior, es condensen en la nostra essència, i en ella el sentit de la natura humana que entronca amb la rel divina que ens inspira. Pensaments, sentiments, emocions, reflecteixen aquella connexió universal que ens hauria de fer estar en sintonia amb el nostre entorn, descobrir-nos  en la bellesa mateixa que esdevé en la creació, llum i força alhora amb una finalitat escrita d’antuvi,  la quintaessencia alquímica que durant segles s’ha cercat és en nosaltres mateixos, nosaltres en som el reflex d’aquella obra excelsa, arbre amb rels i branques que sintonitzen el passat amb el present i el futur.

© Albert Balada

27-08-2014

Cultivar la sensibilitat...

Cultivar la sensibilitat ens ha de permetre conduir alhora la perspectiva des de la que contemplem el pas de la vida, permetent també canalitzar les emocions, evitant espirals indesitjades. Aquest cultiu de la nostra ànima, també ens ha de permetre descobrir alguns inferns interiors, propis i dels altri que cal reconduir, fins que la toxicitat quedi neutralitzada, aconseguint que la irracionalitat esdevingui racionalitat, transcendint des del món físic al món espiritual i ens retorni, perquè el pensament, la sensació i la paraula mateixa, es condueixen en l’ èter conformant causalitats en el camí.  

© Albert Balada

22-12-2013

Endolcir...

“....endolcir les paraules i els pensaments per a recordar l’amor que hi enterrat sota la còlera...”[1]

---

[1] Divakaruni, Chitra Banerjee*. La senyora de les espècies. Ed.BSA, Barcelona. 2009. ISBN 978-84-9872-804-0.Pag. 106

* (Calcuta 1957) escriptora i poetessa americana nascuda a l’Índia, des d’ on emigra als USA el 1976.

Guia útil

El brou de tardor obre les olors que displicents ressegueixen els animalons com una guia útil pels racons inerts de la casa estant. Que deu de passar, em pregunto, pel cap de la meva gata mig siamesa mig no se sap ben bé què quan em mira amb ulls escrutadors mentre recorro ranquejant el passadís de casa?, què deu de pensar la gata “turtle” ben aposentada damunt la taula de planxar que acaba de fer seva com volent que deixem de fer aquesta feina tan poc prosaica i tant necessària a l’hora si volem anar ben polits?.

De cert que manta vegades deu de passar pel seu pensament -memòria n’han de tenir quan els gats són capaços de somniar-, com de temps perdem els humans en aquesta definició de raça que tant poc ens allunya dels instints primaris que encara regnen en la nostra genètica, només que distorsionats fins al punt de ser la única espècie de la terra que és capaç de ser autodestructiva amb els de la seva raça i amb el seu propi hàbitat.

Mentre, quan ja s’esgota el dia, la proposta de viure al compàs del sol i la lluna com fan elles, les meves gates, és afalagadora, descobrir com el teu cos viu millor adequat a aquests horaris, mentre el món gira ràpid, desconcertat i embogit perquè les bigues del sistema han cruixit i s’esquerden fruit dels tèrmits i la caducitat de tot plegat.

El sentit de la justícia

Com podria provar un sentiment de recórrer milers i milers de quilòmetres fins a trobar aquell grum de pols que plana sobre les essències de la nostra vida? En el convenciment de la nostra pròpia limitació, la ment, els sentits, poden despertar-se a indòmites passions, humanes, però lluny de la tebior cartesiana, per a descobrir-nos hereus de principis eterns que poden rastrejar-se per entre les línies de les nostres cultures. El valor de la mà que acarona els camps del blat crescut i daurat que espiga cap al cel, on en les hores calmes els poetes i els filòsofs, resguardats d’aquella calima estiuada, llancen al vent els seus pensaments i els seus versos, com fugint de tota lluita estèril, de tota batalla que no sigui la pròpia de les idees, s’ennuvola en l’encens dels valors i els principis, protegint-los, a l’esguard de tota niciesa de tota maldat, com un tresor en el temps. Per això ens els seus diàlegs Plató[1], el mestre, ens refereix que: “sembla doncs, que el just es revela com un lladre, i potser tal cosa l’has apressa d’ Homer; doncs aquests, que té en molt a Autólic, avi matern d’ Ulisses, diu d’ ell que “molt renom es donat a fraus i robatoris”. És, per tant, evident que, segons tu i segons Homer i segons Simònides, la justícia és un art de robar per profit dels amics i dany dels enemics”. El sentit de la justícia, del valor de la bondat i el culte al bé com a instrument suprem en les accions humanes és en la essència mateixa un aprenentatge permanent que també havia reconegut el mestre quan en els seus diàlegs afirma que “ aquesta és –digué-, la ciència de Sòcrates: no voler ensenyar, sinó anar d’aquí cap allà, aprenent dels demés”, aquesta és la bondat de la vida, la seva essència mateixa, la de la felicitat, l’aprenentatge permanent, defugint de tot lligam, per a permetre que l’experiència serveixi de guia i d’inspiració en permetre’s de gaudir de la vista en el seu viatge pel camí, perquè tots els estadis de la felicitat sorgeixen de la virtut.

---

[1] Plató. La República. Llibre I. Vol 220 Colecció Austral. Ed. Espasa-Calpe. Madrid. 1962

Immanència

Eren com una brisa aquelles paraules càlides, dolces potser, que s’enlairaven mentre l’escoltava, embadalit. Els seus secrets, les seves estratègies, semblaven tant senzilles mentre els anava desgranant un a un, com aquell qui parla de la verema i es recrea en cada curull de raïm, en cada gra, per a descobrir-ne l’essència menys visible, aquell detall que pot passar desapercebut si no hi pares atenció. L’ombra de la saviesa destil·la a la seva vora, plana com un llençol de seda que voleia i ens ofereix onatges diversos on els reflexos de les clarors i els contrallums ens acomboien l’ànima maldestra que vol aprendre des de l’insignificant menudesa fins a l’element més transcendent en l’obra dels homes. Veus com els dies s’esmunyen per entre els dits de la vida i aprens a gaudir-ne cada dia com el primer, volent només descobrir-te en l’amor a la nissaga humana, impel·lit cap a la sorda recança del mall que pol·leix aquell teu roc, colpejant una i una altra vegada, mentre n’escantelles els sortints arrenglerats i punxeruts, aleshores ets capaç d’entendre que la paraula esdevé el símbol més preuat de la nostra existència i com aquesta, deutora del pensament, circumda el teu espai personal fins a arrelar en les profunditats de l’ànima on es recullen els sentiments més íntimament lligats a la pròpia existència, aleshores és quan pots escoltar aquelles paraules càlides com la brisa dolça del matí de tardor on la calentor del sol ja s’escapa a redós del cancell, mentre la decadència passa sense harmonia quan ja has descobert el secret de la senzillesa.

Cercar

Cercar en l’infinitud de la bondat aquell principi que ens descrigui el perquè dels trànsits permanents en el pensament i les essències, seria com cercar aquella gota d’aigua que lluenteja en mig de les paraules que esgoten els mites. Cercar la mira de complicitat resulta de vegades poc més que decebedorament absurd si el món que hom coneix i el món que hom desitja no és necessàriament coincident, aleshores on podies haver trobat aquella posició de rigor hi descobreixes misteris que se saben descoberts, simplicitats en aquell escenari que és la vida.

Una manera de fer balanç

Podríem fer com que no veiem, com que no sentim, com si no anés amb nosaltres, que lluny queda Madrid o Nairobi posats a dir, amagats en la nostra vida interior si és que és vida no fer valor dels valors i principi dels principis i aventura del silenci a la resposta insospitada quan no hi ha d’haver resposta si no hi ha d’haver resposta, però de vegades el cel no pertany només a uns, a uns escollits que es reclamen hereus, hi ha sota el paraigua de la prudència l’escrutini d’aquell sorteig que ens assigna a uns i altres en uns llocs sense poder triar, sense companys adequats de viatge o en entorns inhòspits sense possibilitats de progrés, de prosperitat.

Tanmateix són tots plegats móns que ens envolten, no són pas llunyans, no és difícil, de vegades veure Somàlia ben a prop, però girem segurament la vista quan veiem que hi ha qui rebusca en els contenidors i salta d’alegria quan ha trobat un premi, com un regal, algun producte caducat o una jaqueta que pot servir. Mentre el món gira al nostre voltant, fent-nos creure en les bondats que ens envolten, si serveixen al consum i al comerç, malbaratant les nostres vides en allò que ens diuen que cal fer, lo políticament correcte si senyor, si no et fas preguntes, si no et qüestiones res, sinó repenses els clàssics, sinó...Sinó fos què?, em pregunto, en el meu silenci permanent amanit de dubtes.

Transites de vegades per les lletres, com un vòmit que vol desfer-se entre la blancor de la pàgina neta, per composar sintagmes que relacionats puguin conformar pensaments de vegades gens innocus, amb la voluntat de qui creu en les essències dels ser humans com a principi on l’univers es manlleva a ell mateix per donar-nos una mica de l’essència, del nèctar dels déus per existir.

Potser sí que val la pena sortir i cercar en aquesta boira persistent com la llum desborda aquesta fosca que ens inunda a la modernitat maldestra generant aprofitats que eleven càntics i lloances profans o no profans, interessats i lluny dels problemes, dels nostres problemes, dels de tots, dels de totes; perquè no tot s’hi val, no tot és instrument i només cal mirar als ulls per saber-ho, per saber que la veritat brolla tard o d’hora, malgrat les batalles i les guerres, malgrat els sens sentits que som com un regal tràgic que va alimentant el nostre dia a dia.

I la nit, sempre la nit estén el seu mantell de negror que eclipsa o amaga fins un altre dia les cuites o les dèries, perquè tu viatger saps on rau la veritat del món, saps on rau el saber?.