"Picaporta d'Hostalric", fotografia original de Montse EstebaCom se’ns fa de difícil saber quin ha de ser el camí a seguir....
Com se’ns fa de difícil comprendre, tanmateix, quines són les senyals, quins els auguris....
El món s’engoleix a si mateix, fruit de la seva pròpia i immisericorde fe en les essències humanes que acaben essent nogensmenys que la sublimació de realitats distintes als valors immutables que les civilitzacions ens han transmès...
Valors que les tradicions modernes consagren a la virtut primigènia, sigui quina sigui la creença que s’empri, fins i tot en el més vuit context hi resta aquell substrat de culturització que ens aporta el reconeixement i aquest, ens duu més enllà, molt més enllà, d’aquelles condicions d’homes, per recuperar la nostra espiritualitat, les nostres essències, els nostres privilegis sobre tots els essers de la terra....
Haurem descobert que la nostra ànima té i disposa d’un element particular que, tanmateix, hauria de condicionar i condimentar la nostra consciència al llarg del camí de la nostra vida, computant-ne experiències, coneixement, valors transmesos, per conformar aquella veritable santedat que ens dóna l’exercici del bé transformador, quimèric potser, etern, que pentina de colors els cabells de l’alba i ens dirimeix dels instints per esdevenir homes nou, superada aquella tradició infantil que ens ha de dur més lluny de la inicial interpretació escolàstica, per recuperar el viatge transcendent al llarg del desert de la incultura i la infelicitat, fins arribar a la promissió en la que trobem el saber i la consciència feta cultura....
És aleshores quan haurem nascut veritablement a la vida....
