Fotografia original de Joanna MartinL’estiu apunta ja, alguns diuen que el corpus, realment, és el solstici d’estiu, per això el calor ens aclapara les hores, quan els cels apunten encara aquesta “calima” que ens adorna els aires, fent d’aquesta primavera estiuada un record andalusí banyat per les aigües calmes de les reserves estorades que ens amanyaguen els camps i les vinyes que ens atresoren l’ imaginació dels que ens han precedit en la gestió de la terra. No seria difícil de veure’ns en calça curta, recorrent aquells carrers fets de terra i fang, la ciutat en creixement, moderadament accelerat, en el silenci dels carrerons, dels que es sentien les vaques a la vaqueria que encara es resistia a deixar de ser. L’olor de fems, el mugir del bestiar ens desdibuixava les tardes quan baixàvem per la “costa”, ara arrenglerada de llambordes i plantes perennes que dibuixen l’escenari que es divisa dels balcons de casa bé. Els genolls rossegats, els mitjons estripats i aquelles sabates “goril·la” definien una infantessa que alguns creuen robada i d’altres re- imaginem hores d’ara com un bé preuat que adorna el nostre testament vital. Aquells paisatges que ens descriuen les troballes de la nostra pròpia identitat, aquella que es crea i es recrea en les tardes fresques que amb el cigarret penjant dels llavis en duia a observar aquell riu feréstec, encara no domat en la gelosia dels tresors preuats que només les nostres ànimes guarden en els plànols sota l’antic plataner que ja ha estat tallat pel progrés, lluny dels crits de la mainada que enjogassada dibuixa els seus clams en aquell cel estiuat, incapaços de saber que ens depara el futur si ni tan sols entenem el present que ens es donat de gaudir. M’encanta rebuscar en la memòria i trobar-me a mi mateix i una essència insubstituïble que ningú podrà prendre’m, mentre la calorada del corpus ens recorda el pas del temps i els paisatges que d’antuvi omplien els ulls dels nens que èrem.
