Records de ferro colat

Mai m’havien agradats aquells ninots de cara arrodonida, ni la lluna que tant encisa als de la meva generació, pensada per a infants, potser perquè en la meva infantesa, els carrers eren per fer, i tot plegat es desenvolupava en la grisor de les ciutats mig pobles, dels pobles mig aldees, dels llogarets desnodrits de tot plegat però sincers en ells mateixos. Mai m’havien agradat, perquè simbolitzaven unes simbiosi etèries, una mena de fauvisme en el dibuix per a infants que havien de creure en la bondat de la vida i l’entorn. Tot i així ho recordo amb l’aquiescència de qui ha vist passar els anys fill dels anys en que les vespes i els sisens omplien carrers de dues vies, on les places eren per a jugar-hi i on el blanc i negre de la televisió ens dibuixava un panorama estèril a vel·leïtats esotèriques i on de tant en tant nevava i l’automotor feia el trajecte a la catalana capital, substituint els trens antics amb una modernor de ferro colat que ens apaivagava altres fúries.

La vida et dóna prou perspectiva per descobrir que ser feliços pot comportar tenir poc o gaudir, senzillament, del que tens com les famoses llambordes que de tant en tant descric i que ja no hi són en cap carrer per recordar el traqueteig que hi feien els carros i que hi donava aquella placidesa que l’asfalt no dona a les ciutats. Vivíem però en una societat on no calia pensar gaire per adonar-te que algun dia l’”urbano” de casc blanc deixaria de governar les cruïlles, que serien primer els semàfors i després les rotondes amb semàfors les que governarien la circulació, les que ens governarien i després d’haver adobat els fangars i les hortes i fer les places de ciment i rajola, sense arbrat, perquè això era d’un altre temps, quan a alguns els encisava aquella lluna somrient, a d’altres ens encisava saber que el temps pren i dóna raó, que el temps cura ferides, dóna saviesa i perspectiva, però no sempre a tothom; el cert és que el temps et fa estimar la vida i amb la vida tot el que t'envolta, encara que mai t’haguessin agradat els ninots de cara rodona, ni aquella lluna regalada i autèntica que havia de ser als ulls de l’ infant que veu a galet de la vida que li és donada de viure, amb l’encant dels plataners vells i savis que guarden aquelles carreteres que s’esborren del nostre imaginari, o del carbó de la cuina de l’àvia, o del silenci del riu feréstec ara ja domat i dormit, sense passió.

Ai, quins misteris de futur en un passat calm a la força, quan t’adones que aquella grisor és com un hàlit d’escuma que vesteix indefinida la realitat d’uns senders foscos. A mi m’agrada la llum, sempre m’ha agradat com agafar la mà del vell professor que et recorda aquells anys dignes d’aprenentatge de quelcom més que el Catón, per a veure de les experiències profanes que et feren descregut i la senectut t’ho confirma com una aliança intemporal amb tu mateix, amb aquell nen de calça curta i genolls dolorits, aquella vida que escapa pels teus racons......