Fotografia original de Joanna MartínM’agrada descobrir en la falsa tinta, les bondats de l’escriptura, aquella que ja no queda en ratlles del text que no t’agrada, o reprodueix el treball intens per les moltes anotacions a peu i a costat de la pàgina que, incòlume, s’implica en la transició del pensament al missatge i esdevé cos doctrinal de qui ho escriu. M’agrada, perquè no deixa rastre del que esborres o del que defugis, fins i tot aquell full ben arrugat que de tant en tant replegues de la paperera, en el plaer de descobrir que potser no ho havies de llençar i que en la falsa tinta també és permès, no és el mateix, no és el mateix. Però és cert que tot avança i que ja res és com avanç, si ho vols, perquè t’has permès de dibuixar un nou escenari i una nova història que comptar. Avui he cercat entre blogs i alguns han decidit deixar d’existir, com si tinguessin ànima, certament obrir les teves passions i els teus neguits com qui vol deixar un rastre de tinta falsa, de vegades esgota, de vegades afalaga quan algú et cita, però moltes vegades et despulla davant del lector o de l’invasor que vol robar-te les idees, com ha fet sempre per altra banda. Jo, per poc que pugui veuré de deixar quelcom d’escrit, res que pugui semblar transcendent, per altra banda, perquè ja res no és transcendent per a mi, només el dia a dia que ens és donat de viure, on cada instant arreplega totes les inquietuds que et conformen el caràcter i la vida.
