Serien les seves paraules premonitòries: no hi ha cervesa negra!, com un tràngol el silenci recorregué l’espai que hi havia entre nosaltres amb una certa amargor, presos d’aquella essència que donava a les nostres converses una “pinta” de Guinness, però un somriure va tallar en sec aquella tensió en anunciar-nos que ens podia oferir una “torrada” de bon gust i regust de roure. Vaja esdevindrem finalment uns veritables sommeliers de cervesa. El cert és que no hi ha millor que aquest beuratge dels déus, per a poder fer crítica social, valorar si una fotografia d’un diari ha estat sotmesa al tractament del photo shop, o endevinar si darrera les cortines dels arbres hi ha la pluja que despolinitza i saneja els aires d’aquestes primaveres odioses. El cert és que les hores enganyen, hores d’ara, quan el sol encara està alçat, te n’adones que ja són quarts de nou del vespre, aquella hora en que sempre es fa tard, potser posats a fer perquè en la resta d’Europa ja hauran sopat, mentre nosaltres ens delim davant d’una “birra[1]”; serà difícil de canviar aquests hàbits, perquè el secret hispànic deriva d’aquells bàrbars visigods que es van prendre com un ultratge el naixement del Al-andalus i que es conegués la grafia, els números, i als clàssics greco-romans i clar tot el dia batallant contra les cohorts omeies feia set en acabar. Vaja i jo que em creia hereu d’una civilització il·lustrada.......
[1] Cervesa en llengua italiana
