Ha omplert les notícies, com quan el rei del rock, també decrèpit, encara va ser a temps de crear la llegenda, quin valor va passar per damunt de la vida mateixa, viscuda a cop de reportatge. El cert és que les seves cançons, les del negre que va voler ser blanc, oblidant que la seva condició de raça ho era més que la d’un humà en quina seva sang acumulava la tradició del valor de la seva condició, potser no s’ adiu massa entre cita i cita, i altres comentaris i aventures literàries, parlar del dit rei del pop, però em resulta inevitable, potser per raons generacionals, perquè vaig créixer amb ell i les seves cançons, i encara que no ho vulgui, han acompanyat la meva vida, tot i que, si més no, no me n’hagi adonat.
La veritat és que quan arribes a comprendre com és tot plegat, pot arribar un moment en el que el sol deixi de lluir i la pregunta és: val la pena això? Realment, allò important, allò veritablement important, penso, és saber que la música et pot arrencar un somriure, que un llibre et pot despertar la imaginació, aquella que potser tenies dormida des que eres un infant i la mateixa vida et van dur a acceptar les realitats mundanes fins al punt de deixar de somniar.
Diuen que mai és tard per a fer allò que vols, per canviar les coses si és que cal canviar-les, clar que l’honestedat em fa reconèixer que aquest és un missatge que n’extrec de l’obra de l’escriptor Francis Scott Fitgerald, un fantàstic llibret fet pel·lícula que ens diu que només val la pena allò que et porta a ser feliç i si tu ets feliç, aconsegueixes que els que t’envolten també ho siguin i el primer que cal fer, potser és el fet de perdonar aquelles cuites o malifetes per molt mal que t’hagin fet, perquè la vida, el destí, acaba posant a tots al seu lloc, el lloc que correspon a cadascú de viure, evidentment res a veure amb l’estructura social i potser alguna cosa de relació amb el que ens van deixar dit i escrit els antics.
La malenconia del record en les balades d’aquell que diuen va ser el rei del pop em porta a aquestes reflexions que malgrat pugui semblar un culte a l’egocentrisme de qui escriu, a fer testimoni de la felicitat que m’envolta “malgré tout”, com qui diria, mentre aquell castell de cartes sortirà volant per impuls del vent de la vida i quedaran escampats per damunt dels estalvis verds sense encaix, sense valor, quan les coses canvien i aprens a donar valor a altres coses.
