El record es basa, en essència en aquells detalls del llenguatge no verbal que ens van perfilant al llarg de la vida, però hi ha una bona part d’ ella, de la nostra vida, que es desenvolupa en aquell moment en el que ens formem com a persones, com a instruments socials, com agents de socialització per altra banda. Aquells fets que incideixen en els primers anys de la nostra vida, pubertat i adolescència, definiran, probablement, el que haurà de ser la nostra manera de veure-la d’entendre-ho tot plegat a partir d’aquestes experiències primàries, és clar que després hi ha tot un seguit de supòsits que també ens afecten, i com, però el cert és que l’impacta de debò el reben en aquelles edats primerenques en les que configurem, de fet, el nostre caràcter i la nostra perspectiva, el que de vegades també ens recorda la música, la bella música: Richard Wagner, Gustaf Mahler, Barbieri, Vives, Soutillo, Chapí, o com sempre l’inestimable Wolfgang Amadeus Mozart, el mestre, o com escoltar a ulls clucs “le cantique de Jean Racine” del compositor de Pamiers, Gabriel Fauré; com esgotar els records entre tanta i bella música, segurament mai...
