Tot just...

Tot just el sol alça el seu senyoriu, la boira esdevé companya inseparable, tot desitjant el bon dia que s'escau i ha de ser si hom veu la vida com un fet extraordinari...

© Albert Balada

02-01-2014

Obrir el sens...

“Obrir el sens, remugar al pas del temps; la boira carona el rostres, mentre els jorns passen i la muntanya esdevé refugi de la paraula, distant, llunyana, alçant-se imponent com un missatge d’antuvi, albirant el cel...”    

26-12-2012

© Albert Balada

Fotografia de Philippe Perrin

Una cita: Fernando Pessoa

La fotografia és original de Llorens Melgosa

[...] “En la boira lleu del matí de mitja primavera, la Baixa desperta entorpida i el sol naix com alentit. Hi una alegria assossegada en l’aire mig fred, i la vida,  en el buf de la brisa que no hi ha, tremola vagament pel fred que ja ha passat, pel record del fred més que pel fred, per la comparació amb l'estiu vinent, més que pel temps que està fent. No han obert encara les botigues, excepte les lleteries i els cafès, però el repòs no és de torpor, com el de diumenge: és tan sols de repòs. Un rastre ros es antecedeix en l'aire que es revela, i el blau s'acoloreix pàl·lidament a través de la boira que s'extingeix. El moviment comença a poc a poc pels carrers, destaca la separació dels vianants, i en les poques finestres obertes, matinen també aparicions. Els tramvies tracen a mitjaire un solc mòbil groc i numerat. I, de minut a minut, sensiblement, els carrers es desperten.” (83)[1]

---

[1] Pessoa, Fernando*. Fragment del Llibre del desassossec. Els carrers de Lisboa*...

·         Fernando António Nogueira Pessoa (1888-1935), És considerat un dels majors poetes de llengua portuguesa

·         Escrit de manera fragmentària durant molts anys. El 1913 signa com Fernando Pessoa a la revista A Águia un original que deia formava part del Llibre del desassossec. Es tractava de A la floresta de l'alienació. L'any de la creació dels tres grans heterònims (1914) Pessoa ho considerava com a obra pròpia o ortònima.

Enganys

Hi ha lloc per a la compassió?, hi ha lloc per a la tendre mirada sobre la placidesa? Compassió i placidesa amb la que es dilapiden, hores d’ara, els valors que hem anat conformant en l’herència individua creadora d’un complex social que s’endu la riada maldestre de l’especulació en les idees com en l’argent?. Aquell que és capaç de captivar-te amb una suposada complicitat, temptejant-te l’ intel·lecte, com qui escruta en el fons del pensament, pot esdevenir, nogensmenys que la caricatura de la perversió mateixa en la necessitat d’esborrar racons de la història que no convé airejar, o fins i tot dur-te lluny, en l’esperança del gaudi del silenci amb el que tancar a pany i clau tot el que no convé que sigui dit. Algú em referia fa ben poc que la figura més escaient en un referent actual seria la de definir el context vigent com, el que em deia, s’assembla a “una ciutat segrestada”, on l’adjectivació seria possible d’aplicar-la a nous subjectes, a nous sintagmes nominals, com ara país o nació, convertint la realitat mateixa en una mera quimera que només abasta els somnis compartimentats d’uns quants elegits que bramen a les portes de l’ infern, per a ser els primers en ser conduïts per la barcassa de l’ ades...... Sort en tenim que els racons de l’ànima sempre conserven aquella primigènia arrel que ens dóna la nostra pròpia essència i com una raó genètica, es desvetlla aquella en la seva transcendència, en la seva més íntima perspectiva, des de la que guaitar una partida com penjant d’un fil en l’univers de les coses perdudes, veient passar la vida com una cosa petita i minúscula als teus peus, mentre esgotes els senyals del missatge i descobreixes de nou, que l’engany també és un art, com la guitarra on els acords surten com rebregats per la màgia, d’ entre les cordes que vibren... Demà el dia serà fred, anuncien, amb aquesta boira que sembla haver-se instal·lat, senyorejant prats i carrers; mentre riurem feliços lluny de maldats perennes, abraçant les galtes grises que deixa penjar la broma, del cel de vidre que ens adorna la vida, aquell que, quan s’esmicola, ens mostra els colors i les olors que la llum ens recrea en la seva autenticitat, com possant música i moviment a tot plegat....

Boirassa

S’obria el dia amb el fred que ens porten aquelles boires matineres que planen sobre aquesta ciutat fràgil que es desperta a costat i costat del riu, aquest riu que regalima per entre els marges verds amagant entre als matolls tota classe d’aus que s’aixopluguen a recés de les mirades que guaiten des de les baranes. La llum del sol lluenteja les llambordes com acabades de regar, que vomiten el fred que frega el terra, quan bafarades de vapor, ens acompassen la vida, segon a segon. La ciutat fa hores que es desperta, recorrent pels seus camins mentre en el dia es van posant els carrers, fins a acomplir el diagrama que ens dibuixen, com un laberint en el que nosaltres ens anem perdent, desdibuixant-nos, amb mirades fredes, encara adormides, somriures escassos.

Fins els gossos notaven el fred d’aquest matí de tardor, quan la boirassa esvaeix el seu llençol blanc que acompanya l’entrada, com en la mitjana edat, les portes de les viles s’obrien a l’hora en que el gall cantava, la blanca companyia ens invita a gaudir del sol primigeni, mentre el soroll de vida inicia el seu sonor i acompassat concert, pervertint el silenci calm de la nit urbana.

La llufa de la consciència

De vegades, les tardes de l’estiu, a raser de la calor, que malgrat es digui de la “Lleida la extrema”, (manta calor a l’estiu i molt de fred a l’hivern), conforma la manera de ser d’aquesta gent de terra endins; assegut, al raser de la fresca amb una copa de Gin Tònic, et permet de saber-te amic i parlar d’aquelles coses que no porten en lloc, però que de tant en tant cal dir, perquè, de vegades, cal ser feliç, o no?

Avui recordo que aquesta era una referència que em costava entendre quan estudiava, el concepte de felicitat, fonamentalment emprat pels liberals, parlo de política i de liberalisme econòmic, del seu concepte del model d’Estat i de la recerca de la felicitat de l’home (sense gènere) com una finalitat en si mateixa de l’instrument polític. Era difícil d’entendre per a mi, doncs difícilment podria concebre aleshores que la felicitat, aquest concepte tant eteri, pot derivar d’un somriure, del teu o d’altri, d’un afrontar la vida amb el bé per bandera, quina cosa tant difícil, oi?

Certament aquest blog em serveix avui per abocar una mica de sentiment, una mica de sinceritat, com si continués assegut, saludant amics, i recordant-ne d’altres, aquells que no hi són, o sí. Mentre escric això escolto una mica de música, aquella que em va regalar fa poc una amiga, cançons de taverna, “retalls” com diu en la “tapa”, del grup lleidatà "Boira", segurament lletres de sentiment, amb cadències d’havanera, com aquelles que la sang marinera de la meva família devia cantar temps ha.

De vegades aquesta opció meva, emmarcada en la prudència i la transformació de la societat, que per algú pot no significar res, em porta a moments de reflexió, necessaris per altra banda, a instants que duen a pensar en els demés, en aquell entorn que necessita somriures, que necessita tanta reflexió, tant escoltar a la gent i escoltar-nos a nosaltres; potser si que és vàlid el recurs a escoltar música, a escoltar aquelles cançons que fa tant de temps que no s’escolten, que formen part del nostre imaginari personal, aquell que havíem tancat en un bagul, a redós dels records “vells”, perquè crec que no tenia raó en Joan Manel quan deia que “vivim vides petites en capces de formigó”, no?

Redescobrir poetes, redescobrir autors, perdre’t per una llibreria a la recerca de la lletra impresa i descobrir, per exemple que hi ha tot un món sencer encara per expressar i molt de missatge amagat entre les pàgines d’un llibre, sense misteri, només a redós de cada línia, com en aquella cançó, aquella que tothom tenim com a nostra, com si aquell cantautor l’hagués escrita només per a nosaltres, no teniu aquesta sensació compartida?

També és moment per tornar a la poesia i buidar-hi el pap, parlar amb la pàgina en blanc que demana que recorris amb els teus dits centímetre a centímetre amb aquelles idees que van prenent cos a mesura que el vers va travant el discurs que volies, aquell reflex de tot un seguit de sensacions que recull aquell full, que ja electrònic, manté aquells misteri, aquella mateixa tradició que quan els fèiem en paper, i els guardàvem en aquella carpeta blava, o grisa o sense color, on guardàvem coses com aquesta, que vaig escriure i registrar el març de 1.999 tot acabant el mil.leni, al redòs d'un adagi baulé que ens diu "que així com sigui la nit, així serà el dia".

"Com un llençol de bruma"

Llença el seu tel
Com una xarxa,
Com una etèria presència.
Suau cau lentament
I com un llençol de bruma
Acarona el rostre dolç.

Un sospir entretallat
Cercant en l’aire un racó
De complicitat on refugiar-se,
Rodolant per la cambra
Com una gran bola feta de nit.

Penja les parpelles d’un dol d’hores tèbies,
Al redós de la memòria.
Duana de sentiments que aclaparen la ment....

S’esgota, com faltant-li l’aire,
Poc a poc, fimbrant,
Queixant-se, cremant
De mica en mica,
Lentament
Fins a esgotar-se.

Manlleva la xarxa,
S’esvaeix el misteri
Que dibuixa un somriure,
Un glop d’aire
Omple els sentit
I reviu palpitant,
En els ulls......

Acompanyat tot de la música de Thomas Newman, es llegeix una mica millor.