Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris repòs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris repòs. Mostrar tots els missatges

divendres, 22 d’agost del 2014

Sóc de gustos senzills jo...





Sóc de gustos senzills jo, amant, però, de les subtileses amb les que la vida ens regala, no defugint la sensibilitat, si aquesta és a l’abast, no calen grans tresors per a fer valor, de vegades un retrat, de vegades la flaire del menjar ben fet, de vegades la carícia del vent, fins i tot el repòs obligat representa una causalitat més del camí que et porta a la reflexió o al somni llarg de mitja tarda, construint plànols mentals que t’enllacen amb el pensament del món oníric, no físic... Quan aconsegueixes que el teu dia resti en silenci, aleshores el món es reconstrueix a ell mateix, albires aquella calma necessària en esperit i cos que t’acompanya com un altre jo, amb qui pots entrar en diàleg quan el descobreixes, quan et descobreixes, lliure de pre judicis, lliure de greuges, desbastades les costures que també fan mal, com si sentissis el temps, l’oratge canviant, la lluna que esdevé nova i s’amaga als nostres ulls, fent-nos veure, com de tant en tant cal que així sigui, silenci, foscor, per poder reprendré el camí de la descoberta permanent, sense ancoratges, sense llasts, sense maletes, només amb allò que hem de menester, difícil de creure, gairebé res, tampoc els metalls profans que a tantes penes duen ... Aprendre a viure sense la por d’un món que de vegades es fa incomprensible, estúpidament incomprensible, però alhora tant, però tant humà, res de nou sota el cel, es diu, i és cert; cal doncs saber-se’n allunyat, perquè és la única manera de poder entendre el sense sentit, i de poder donar valor a les coses més versemblants, gens inútils, fins i tot imprescindibles, un color, una nota, un so, un gust, un somriure... amb opinions i parers diversos ens descobrirem tant propers i tant allunyats alhora, mentre el temps transcorre de manera inexorable per tots, però no tots l’haurem sabut fer nostre ...

© Albert Balada
04-05-2014

divendres, 14 de febrer del 2014

Camina...




Camina pels senders de la vida amb el convenciment que el teu camí, llarg o curt, necessita de la reflexió permanent i en aquesta cerca que ens acompanya, també del repòs de la ment per a bastir les experiències viscudes de la introspecció imprescindible per a calibrar les brúixoles personals, sempre en el sentit de la Llum com del bé ...

© Albert Balada
13-02-2014

diumenge, 20 d’octubre del 2013

No és casual...


La fotografia és original de M. Ángels Leon Sedano

No és casual que la tardor dibuixi camins preciosos i precisos, potser més, fins i tot, que la primavera mateixa esclat com n’és de vida, no és casual, doncs en el camí d’adormir-se la terra en la generació de vida, exalta la vida mateixa i ens en descriu el trànsit al respòs i i la calma que són necessàries per a la creació mateixa...    

© Albert Balada

20-10-2013

dimecres, 14 d’agost del 2013

De tant en tant...




De tant en tant, la consciència apareix com un retrat que es reflecteix, borrós, de tu mateix i en dibuixa el perfil;, com en un estrany anar i venir dins de la vida surt, amb poca llum, la justa per descobrir-te, i et diu i et parla dels moments viscuts, del que vius, de l’experiència acumulada, pedra a pedra, construint-te un relat, el teu relat;  intentant de no malbaratar l’herència rebuda, en rebel·lió contínua, que matisa i mesurada com cal, per deslliurar-se de pesos bells mal ancorats en l’esperit;   les paraules ja no irriten, els fets tampoc, i una mena de gelosia folla s’amara a l’esperança, elegància de qui és presoner dels propòsits, empès per una certa empatia fraterna, barret al cap, com oreig de llibertat, cercant en indrets diversos un món dins del món.   
Acompanyat de la felicitat i el repòs, t’ajuda a pensar en els teus orígens i t’encaixes en grecs i hebreus, cullerada a cullerada de filosofia que amara el pensament,  del que en pots descobrir debilitats, cercant respostes ràpides que no hi són a allò que ha tardat anys en conformar-se, mentre la teva consciència t’observa, mirada estàtica i penetrant, renunciant a la discussió, i reconeixes en ella aquella aposta intel·ligent, sense remordiments, sense imitacions ni canvis de ritme, deixant de banda obstinacions indomables, on els teus somnis, finestres tancades, et duen a la paraula exacta i precisa, a aquella que vas cercant en permanència.

Com poder tenir la certesa que el teu pensament és just?, enllà és ella, la consciència, la teva consciència, de perfil borrós per a descobrir-t’ho, en un confort imprescindible que tanca el col·loqui amb tu mateix.
                                              
© Albert Balada

14-08-2013  

divendres, 1 de març del 2013

No us sabria dir...



La fotografia és original de Llorenç Melgosa


No us sabria dir quan vaig descobrir que és allò que amaga la ment dels gats, de saber trobar en ells la subtilesa d’un animal sublim, intimista alhora, molt lluny d’aquella imatge que jo en tenia d’uns sers esquerps i gasius, que defugien la companyia humana, va ser aquella descoberta genial de saber com ells són guardians i conservadors dels moments, dels seus i dels altri d’aquells viuen com si d’un glop d’aire es tractés la vida i la gaudeixen a cada instant, sense pressa, perquè el seu ritme és ben bé un altre.
                              
Del gat, cal saber intuir el regal de la seva mirada, saber veure en els seus ulls aquelles paraules que ens escriu en l’aire; pas inexpressius, ans al contrari, si els sabem observar, mirar de vegades des de l’ànima mateixa, sabrem entendre que ens parlen en el llenguatge dels temps, mentre distreuen el moment tot permetent-nos de compartir el seu espai preciat i preciós, però hi ha una demanda essencial, com una mena de contracte que ens escriuen aleshores, la necessitat del respecte i la candidesa.

De vegades, només de vegades s’apropa a tu, cerca la teva complicitat, i cal saber entendre que en aquell moment ell entén que li pertanys, no et preguntis perquè, perquè és ell qui ho ha decidit i en aquell moment, segurament sense percebre-ho, ha escrutat en la teva pròpia essència, aquella dels sentiments amagats, perquè ell sap traduir les teves cabòries, no ho dubtis i, a canvi, també demana un pagament, una carícia.

Pots endevinar en ell quin és el moment del dia si, des de la senzillesa, ets capaç d’estar amatent i comprendre en les seves actituds com responen al sol, dador de vida i a la lluna, reina de la nit, i com del dia i de la nit, en fan un elogi de la vida.

Trobar un moment de repòs, de pausa és per a ell el millor regal, es regalima en llocs escollits; és selectiu, no val qualsevol lloc o qualsevol racó per a fer-lo seu, amb pas lent i acurat, com comptant les passes, una a una, sense distreure la mirada, en un silent deambular per l’estança, recorre una i altra vegada el lloc, a la descoberta, potser d’un lloc en alt, potser d’aquella taula de tapa baixa, potser d’una butaca, en dibuixa l’espai ben lentament com si d’una zona immensa es tractés.

Quan ha decidit on reposar en aquella moment en que així ho ha establert, jeu reposant sobre la seva panxa, les potes de darrera estirades i les de davant, l’una més que l’altra, com recreant una escena reial, en la que sembla voler recordar aquelles arrels felines que encara guarda, els ulls clucs i les orelles escoltant fins el murmuri de les plantes que li agrada de guardar, en aquest seu escollit lloc de pau, de serenor que no vol ser torbada... ho fa saber amb un lent moviment de la punta de la cua, que s’assembla al senyal que va la serp de cascavell, per avisar, però en el seu cas, en el del gat, diu a l’entorn com n’és de calm el moment i com li plau de gaudir-lo i compartir-lo, demanant no ser molestat...

De vegades, el lloc escollit el simula amb el seu entorn, li agrada prou aquella manta vella que per molt que la rentis, sembla voler mantenir la seva oler i sap reconèixer-la, com a pròpia, cercant en cada arruga com una plàcida molla sobre la que jeure-s’hi, això si, mai abans de recórrer mil·límetre com si l’espai escollit esdevingués enorme, com un prat on descobrir amagatalls, només aleshores i amb un moviment pausat, adequadament compassat, com assajat, va deixant caure, lenta, molt lentament cada part del seu cos - sembla una ploma com fimbrejant en l’aire fins a reposar-se, si tens el privilegi de observar aquell moment precís - , sembla, si la mires, com si amb aquella mirada entornada et vigilés, mentre l’operació continua, resseguint el lloc per a dibuixar amb el seu cos, aquella geografia que la manta vella havia definit sobre el sofà, i un acabat aquell ritual, un gran badall advertia la seva propietat sobre el lloc i l’ inici d’una curta o llarga becaina, segons el moment del dia de que es tracti... 

 


© Albert Balada
28-02-2013



 

  

dijous, 13 de desembre del 2012

Una cita: Fernando Pessoa



La fotografia és original de Llorens Melgosa


[...] “En la boira lleu del matí de mitja primavera, la Baixa desperta entorpida i el sol naix com alentit. Hi una alegria assossegada en l’aire mig fred, i la vida,  en el buf de la brisa que no hi ha, tremola vagament pel fred que ja ha passat, pel record del fred més que pel fred, per la comparació amb l'estiu vinent, més que pel temps que està fent. No han obert encara les botigues, excepte les lleteries i els cafès, però el repòs no és de torpor, com el de diumenge: és tan sols de repòs. Un rastre ros es antecedeix en l'aire que es revela, i el blau s'acoloreix pàl·lidament a través de la boira que s'extingeix. El moviment comença a poc a poc pels carrers, destaca la separació dels vianants, i en les poques finestres obertes, matinen també aparicions. Els tramvies tracen a mitjaire un solc mòbil groc i numerat. I, de minut a minut, sensiblement, els carrers es desperten.” (83)[1]



[1] Pessoa, Fernando*. Fragment del Llibre del desassossec. Els carrers de Lisboa*...
·         Fernando António Nogueira Pessoa (1888-1935), És considerat un dels majors poetes de llengua portuguesa
·         Escrit de manera fragmentària durant molts anys. El 1913 signa com Fernando Pessoa a la revista A Águia un original que deia formava part del Llibre del desassossec. Es tractava de A la floresta de l'alienació. L'any de la creació dels tres grans heterònims (1914) Pessoa ho considerava com a obra pròpia o ortònima.

dilluns, 16 d’abril del 2012

Una cita: Ovidi


“La gota d’aigua cava la pedra, l’anell es desgasta amb el seu us i la reixa de l’arada s’embota a força de solcar les gleves. El temps devorador ho destrueix tot, menys a mi, i la mort es declara vençuda per la tenacitat dels meus mals. Ulisses es cita com a exemple d’una paciència perdurable, doncs va vagar durant deu anys a través dels mars tempestuosos; però no sempre tingué que arrossegar els rigors del destí, i gaudí moltes vegades de plàcid repòs.”[1]


[1] Ovidi. Cartes del Ponto. Ed. Credos.  Madrid. 2007 Llibre IV. Epístola X