De vegades, les tardes de l’estiu, a raser de la calor, que malgrat es digui de la “Lleida la extrema”, (manta calor a l’estiu i molt de fred a l’hivern), conforma la manera de ser d’aquesta gent de terra endins; assegut, al raser de la fresca amb una copa de Gin Tònic, et permet de saber-te amic i parlar d’aquelles coses que no porten en lloc, però que de tant en tant cal dir, perquè, de vegades, cal ser feliç, o no?
Avui recordo que aquesta era una referència que em costava entendre quan estudiava, el concepte de felicitat, fonamentalment emprat pels liberals, parlo de política i de liberalisme econòmic, del seu concepte del model d’Estat i de la recerca de la felicitat de l’home (sense gènere) com una finalitat en si mateixa de l’instrument polític. Era difícil d’entendre per a mi, doncs difícilment podria concebre aleshores que la felicitat, aquest concepte tant eteri, pot derivar d’un somriure, del teu o d’altri, d’un afrontar la vida amb el bé per bandera, quina cosa tant difícil, oi?
Certament aquest blog em serveix avui per abocar una mica de sentiment, una mica de sinceritat, com si continués assegut, saludant amics, i recordant-ne d’altres, aquells que no hi són, o sí. Mentre escric això escolto una mica de música, aquella que em va regalar fa poc una amiga, cançons de taverna, “retalls” com diu en la “tapa”, del grup lleidatà "Boira", segurament lletres de sentiment, amb cadències d’havanera, com aquelles que la sang marinera de la meva família devia cantar temps ha.
De vegades aquesta opció meva, emmarcada en la prudència i la transformació de la societat, que per algú pot no significar res, em porta a moments de reflexió, necessaris per altra banda, a instants que duen a pensar en els demés, en aquell entorn que necessita somriures, que necessita tanta reflexió, tant escoltar a la gent i escoltar-nos a nosaltres; potser si que és vàlid el recurs a escoltar música, a escoltar aquelles cançons que fa tant de temps que no s’escolten, que formen part del nostre imaginari personal, aquell que havíem tancat en un bagul, a redós dels records “vells”, perquè crec que no tenia raó en Joan Manel quan deia que “vivim vides petites en capces de formigó”, no?
Redescobrir poetes, redescobrir autors, perdre’t per una llibreria a la recerca de la lletra impresa i descobrir, per exemple que hi ha tot un món sencer encara per expressar i molt de missatge amagat entre les pàgines d’un llibre, sense misteri, només a redós de cada línia, com en aquella cançó, aquella que tothom tenim com a nostra, com si aquell cantautor l’hagués escrita només per a nosaltres, no teniu aquesta sensació compartida?
També és moment per tornar a la poesia i buidar-hi el pap, parlar amb la pàgina en blanc que demana que recorris amb els teus dits centímetre a centímetre amb aquelles idees que van prenent cos a mesura que el vers va travant el discurs que volies, aquell reflex de tot un seguit de sensacions que recull aquell full, que ja electrònic, manté aquells misteri, aquella mateixa tradició que quan els fèiem en paper, i els guardàvem en aquella carpeta blava, o grisa o sense color, on guardàvem coses com aquesta, que vaig escriure i registrar el març de 1.999 tot acabant el mil.leni, al redòs d'un adagi baulé que ens diu "que així com sigui la nit, així serà el dia".
Avui recordo que aquesta era una referència que em costava entendre quan estudiava, el concepte de felicitat, fonamentalment emprat pels liberals, parlo de política i de liberalisme econòmic, del seu concepte del model d’Estat i de la recerca de la felicitat de l’home (sense gènere) com una finalitat en si mateixa de l’instrument polític. Era difícil d’entendre per a mi, doncs difícilment podria concebre aleshores que la felicitat, aquest concepte tant eteri, pot derivar d’un somriure, del teu o d’altri, d’un afrontar la vida amb el bé per bandera, quina cosa tant difícil, oi?
Certament aquest blog em serveix avui per abocar una mica de sentiment, una mica de sinceritat, com si continués assegut, saludant amics, i recordant-ne d’altres, aquells que no hi són, o sí. Mentre escric això escolto una mica de música, aquella que em va regalar fa poc una amiga, cançons de taverna, “retalls” com diu en la “tapa”, del grup lleidatà "Boira", segurament lletres de sentiment, amb cadències d’havanera, com aquelles que la sang marinera de la meva família devia cantar temps ha.
De vegades aquesta opció meva, emmarcada en la prudència i la transformació de la societat, que per algú pot no significar res, em porta a moments de reflexió, necessaris per altra banda, a instants que duen a pensar en els demés, en aquell entorn que necessita somriures, que necessita tanta reflexió, tant escoltar a la gent i escoltar-nos a nosaltres; potser si que és vàlid el recurs a escoltar música, a escoltar aquelles cançons que fa tant de temps que no s’escolten, que formen part del nostre imaginari personal, aquell que havíem tancat en un bagul, a redós dels records “vells”, perquè crec que no tenia raó en Joan Manel quan deia que “vivim vides petites en capces de formigó”, no?
Redescobrir poetes, redescobrir autors, perdre’t per una llibreria a la recerca de la lletra impresa i descobrir, per exemple que hi ha tot un món sencer encara per expressar i molt de missatge amagat entre les pàgines d’un llibre, sense misteri, només a redós de cada línia, com en aquella cançó, aquella que tothom tenim com a nostra, com si aquell cantautor l’hagués escrita només per a nosaltres, no teniu aquesta sensació compartida?
També és moment per tornar a la poesia i buidar-hi el pap, parlar amb la pàgina en blanc que demana que recorris amb els teus dits centímetre a centímetre amb aquelles idees que van prenent cos a mesura que el vers va travant el discurs que volies, aquell reflex de tot un seguit de sensacions que recull aquell full, que ja electrònic, manté aquells misteri, aquella mateixa tradició que quan els fèiem en paper, i els guardàvem en aquella carpeta blava, o grisa o sense color, on guardàvem coses com aquesta, que vaig escriure i registrar el març de 1.999 tot acabant el mil.leni, al redòs d'un adagi baulé que ens diu "que així com sigui la nit, així serà el dia".
"Com un llençol de bruma"
Llença el seu tel
Com una xarxa,
Com una etèria presència.
Suau cau lentament
I com un llençol de bruma
Acarona el rostre dolç.
Un sospir entretallat
Cercant en l’aire un racó
De complicitat on refugiar-se,
Rodolant per la cambra
Com una gran bola feta de nit.
Penja les parpelles d’un dol d’hores tèbies,
Al redós de la memòria.
Duana de sentiments que aclaparen la ment....
S’esgota, com faltant-li l’aire,
Poc a poc, fimbrant,
Queixant-se, cremant
De mica en mica,
Lentament
Fins a esgotar-se.
Manlleva la xarxa,
S’esvaeix el misteri
Que dibuixa un somriure,
Un glop d’aire
Omple els sentit
I reviu palpitant,
En els ulls......
Com una xarxa,
Com una etèria presència.
Suau cau lentament
I com un llençol de bruma
Acarona el rostre dolç.
Un sospir entretallat
Cercant en l’aire un racó
De complicitat on refugiar-se,
Rodolant per la cambra
Com una gran bola feta de nit.
Penja les parpelles d’un dol d’hores tèbies,
Al redós de la memòria.
Duana de sentiments que aclaparen la ment....
S’esgota, com faltant-li l’aire,
Poc a poc, fimbrant,
Queixant-se, cremant
De mica en mica,
Lentament
Fins a esgotar-se.
Manlleva la xarxa,
S’esvaeix el misteri
Que dibuixa un somriure,
Un glop d’aire
Omple els sentit
I reviu palpitant,
En els ulls......
Acompanyat tot de la música de Thomas Newman, es llegeix una mica millor.
