Aquella tassa de cafè amb llet, de bon matí, ben aviat, quasi quan tot just el sol badalla i els carrers els acaben de posar, com se’ns deia quan érem petits. Aquella olor que destil·la ambients i sensacions tafaneres, que et porten de vegades lluny d’aquí de vegades a prop, amb mirades que et diuen que cal cercar en allò que ens porta el destí la realitat de les coses bones, el desig personal de voler el bé per a tu i per als demés, amb la mirada límpida, oberta al futur, amarat de l’experiència d’un passat recent ple d’experiències que es sublimen i es retrauen, que la ment dilueix en el seguit d’emocions que al llarg del dia ens apassionen o ens duen a la derrota més patent.
En tot cas, quan encara el sol només ha fet aquell primer badall, és quan els ulls s’omplen d’energia, aquella que et dona el viure en societat, i saber que la nostra xarxa universal recrea una i una altra vegada civilitzacions darrera civilitzacions, a la recerca destil·lació de la humana essència; de les sensacions més mundanes, per esdevenir herois de vegades, dimonis d’altres, com resseguits per la lluita permanent, aristotèlica, escolàstica del bé i el mal, conscients que hi ha més matisos, més colors en tot plegat, per poder esbrinar que volem, quin futur desitgem. En tot cas aquella senzilla estona, en la que et delectes en l’olor que perfuma el lloc, un olor a cafè intens, amarat d’aquella llet calenta que l’acompanya, et deixa en els llavis un regust especial que t’acompanya en aquell moment del dia, potser fins que un altre cafè et torbi el són.
Veure en els ulls de la gent només aquell bé que ens distingeix de les bèsties, aquell bé que es reconeix com una virtut humana distinta i alhora tant corrent que hauria de poder ser universal, en el món de les coses senzilles, del món de la nostra existència vital.
