Una cita amb dedicatòria

"Si vols canviar el món, canvia't primer a tu mateix"

Mohandas Karamchand Gandhī

Crònica electoral LX: Unes paraules abastament inoportunes

Un bon amic em recomana aquest vídeo que es troba ja al youtube, després que totes les televisions en fecin referència, és una pena que els que han stat líders i que encara ho són per una bona part de la ciutadania, facin declarcions com aquestes que posen en dubte, fins i tot l'Estat de Dret, molt lluny del que un ex-president del govern pot dir, entre altres coses perquè aquesta no és la fòrmula del liberalisme, segurament la seva intenció de fer una gràcia el porta a descobrir un comportament anodí i allunyat absolutament de la realitat exible. Sobren les paraules, us ho ben asseguro.

Avui Maragall pregoner a Lleida, "sap que és un acte on no procedeixen declaracions sobre les seves intencions futures”.

No volia entrar a valorar les polèmiques declaracions de l’ex-president Pasqual Maragall que fa setmanes que aixequen polseguera, des de Roma, des de Nova York, o des de Barcelona, quan aquesta tarda farà el pregó de festes de la ciutat de Lleida, però era inevitable que la premsa em contactés, tant per la meva responsabilitat política, com per la meva formació acadèmica.

El cert és que coincideixo plenament amb el que afirma José Zaragoza en la seva visita a Lleida i que reflecteix el diari Segre en la seva edició del dimarts dia 8, on parla del respecte i l’afecte que des del PSC hem de tenir cap a l’ex-president, per la seva aportació al socialisme català, però com ell diu, tot i respectar-li el parer pot considerar-se les seves opinions com errònies o fins i tot discutibles, aquesta és la bondat d’organitzacions com el PSC, que lluny de ser una organització dogmàtica i tancada, on tota aportació, en clau d’anàlisi és ben rebuda i és una impressió que se’m reflecteix permanentment.

En aquest sentit aquesta tarda el periodista Luís Àngel Perez de la Pinta de La Mañana, m’entrevistava sobre el paper que podria jugar Maragall en el Pregó de demà (de fet ja avui) i jo he mostrat el meu convenciment que l’ex-president, amic personal d’Àngel Ros, que sap perfectament quin és el context en el que l’han fet pregoner, una invitació feta amb anterioritat a la polèmica, i que és el que s’espera d’ell. Crec que al llarg de l’entrevista, malgrat no coincidir amb el projecte ni amb el seu discurs, el de Maragall, intento valorar des d’una perspectiva de respecte i racional el conjunt de la polèmica. Potser el titular “El PSC cree que Maragall no hará de las suyas durante la lectura del pregón”, aposta per un cert sensacionalisme que no caldria i no comparteixo , però en tot cas el contingut crec que ha estat ben transcrit per aquest periodista i dóna una imatge ben distinta de la que alguns mitjans de comunicació i alguns partits han venut, com ara CiU i el PP i en menor mesura ERC, respecte del que fins ara és el President del PSC.

Juan Cal: Excel.lent

De vegades he estat dur amb les peixeres de Cal al diari Segre, però en la del dimarts dia 8 he d’admetre que, malgrat a alguna gent els hagi pogut ofendre, estic absolutament d’acord amb la seva asseveració, és més mi veig una mica representat.

De fet ha estat també en certa manera, una mica el guió de la tertúlia d’avui a Ràdio Popular, el contrapunt que modera Sergi Tort, que ens acomiadava fins al proper dia 29. De fet he estat dur, molt dur amb els contertulians, perquè quan algú desconeix els models i els sistemes polítics, les lleis i les fórmules, acostuma a dir, com jo he anunciat: “tonteries”; que els ciutadans i les ciutadanes de la república francesa entenen la participació com una obligació republicana està fora de tot dubte, malgrat que molts analistes, entre els que m’hi conto, entenguin que hi ha una certa crisi, no ja de paradigma sinó fins i tot d’Estat, el model tradicional de la França que coneixement, amb un alt nivell de funcionariat i empresa pública, malgrat les indicacions de la Unió Europea, que ha sumit el país en una crisi d’identitat que el filòsof Josep Ramoneda atribueix essencialment a una crisi d’autoestima, definició que diu prendre de François Fillon, a partir de la que ells, els francesos, entenen com una manca de comprensió per part dels altres països, una crisi en definitiva de la grandeur, un terme essencialment francès que ambdós candidats, Sarkozy y Royal, reivindicaven.

En tot cas respecte de França, encara una cosa positiva, l’aposta per la Cibercampanya. un instrument que malgrat l’ample espectre de bloggers a Catalunya, encara no ha estat establerta per part de les estructures dels partits com a instrument validable.

Respecte de la comparació, retornant a Joan Cal, que aquest en fa dels debats que es donen a la República francesa, li hauria de donar la raó, en especial perquè com em sorprenen determinades afirmacions en la tertúlia, també em sorprèn que es deixi l’assessorament dels polítics a unes espècies estranyes, a cavall del periodisme i altres disciplines, el que fa que es doni una determinada estructural discursiva, molt determinada, i no només és el cas de Lleida, també ho és d’altres poblacions.

Crònica electoral LIX: "Treball, treball, treball, il.lusió, il.lusió i il.lusió"

Una fotografía de l'avant-sala del debat de pre-campanya que ha fet la meva amiga la fotògrafa Elena Vallés.

Rememorant a Clemence Attle, primer ministre laborista a Gran Bretanya de 1.945 fins a 1.951, el candidat socialista i alcalde de Lleida, Àngel Ros, acabava el que és el primer debat d’aquest període electoral, el que tenia lloc als estudis de La Manyana Televisió i que coorganitzava amb Onda Rambla Punto ràdio. Bé, de fet eren dos debats, perquè en acabar i per la freqüència catalana de la mateixa emissora de ràdio s’enregistrava una rèpicla del debat anterior i que duraria la meitat del temps de dedicat al primer.

El cert és que per a tothom era una prova, veure com responien uns i altres al debat, una pràctica que a als meus ulls omplirà la campanya electoral, aconseguint, presumiblement que els electors, els ciutadans en quedin farts, fonamentalment degut a l’afany de protagonisme dels mitjans per a tenir debats en exclusiva, de fet estaria bé que això estès regulat per Lleida i que se concretés en un únic debat com passa en democràcies consolidades com ara la francesa o la nord-americana.

Dit això, veure com han arribat els candidats, tots en els seus cotxes particulars, fins i tot l’alcalde Ros, tots menys el candidat convergent que no ha tingut vergonya en comparèixer amb el seu audi de la Diputació provincial, amb el que ha donat una primera volta per veure qui havia arribat i que no s’ha acostat a la porta fins que no ha vist que ja hi havia gent.

Comprovar l’adequació de l’escenari és una tasca dels assessors de campanya, i intentar, sense aconseguir-ho una modificació del mateix és el que pretenia algun assessor, que per altra banda feia referència al meu tracte diferenciat segons el moment, certament, estàvem en un moment seriós, important en tota campanya electoral i no era per a fer-hi bromes. Un esmorzar lleuger el que ens tenien preparats la gent dels amfitrions, en un despatx contigu per a poder seguir les incidències del debat.

Segurament plantejar-me una anàlisi objectiva és difícil, perquè les meves variables de comparació són per una banda l’anterior candidat socialista i per altra banda tots i cadascun dels altres candidats, tot i que hauria d’intentar plantejar-me aquesta objectivitat que m’és exigible per a fer-ho creïble. He observat una estratègia orquestrada o no, en la que el candidat del Partit Popular, que rebia un tracte preferent per part del moderador i director d’Onda Rambla, Manel Tahull, feia de gos de pressa, del candidat convergent, que pretenia establir una línia argumental d’acord amb les seves expectatives de canvi, a la que ha incorporat per força del guió l’apel·latiu positiu, donada la seva negativitat.

El coneixement de l’administració i la falsació de futuribles no racionals, han estat defensats pels representants de republicans i ecosocialistes, reservant per al candidat socialista, Àngel Ros, l'alcalde Ros, un paper aglutinador, que plantejava un coneixement obvi de la ciutat, i del recorregut fet en els quasi 4 anys que porta en la primera magistratura de la ciutat. El reconeixement a la tasca feta en matèria de promocions d’habitatge social, que la legislació promoguda pel PP fins a 2004 havia estat especialment restrictiva, ha estat un dels punts claus, on la crítica per part d’una oposició dogmàtica, ha topat amb les vivendes fetes i les que es trobem en construcció, un argument que també ha estat reforçat pels socis de govern.


Ros s’ha mostrat il·lusionat i ha plantejat com aquesta il·lusió és la que el porta a defensar el paper que Lleida ha de tenir en el context del país com la capital de la Catalunya interior, la capital agro-alimentària d’una gran regió agro-industrial.

En tot cas aquest primer round l’argument de l’alcalde Ros, el seu convenciment de la cohesió social, la convivència i la prestació de serveis a la ciutadania com a punts essencials, que són els que han de definir una ciutat il·lusionada i il.lusionadora, ha topat amb la visió catastrofista i gens documentada de líder de l’oposició que ha plantejat un cert nervisossisme, malgrat trobar-se en terreny favorable amb un mitjà que li dona un suport absolut.

Pla d’habitatge social, accions com els dos plans de barris, l’avinguda de Pinyana, el pont de Prat de la Riba i el de Príncep de Viana, el Pla de l’Estació, han posat de manifest que el govern municipal sortint ha estat eficaç, però també absolutament eficient, en contrast, i això ho dic jo amb una tasca d’imatge i màrqueting que el candidat opositor ha dut a la institució que presideix, per no oblidar, tampoc aquella aposta que Ros bateja com micro-urbanisme que defineix el model de ciutat en convivència que ell, que nosaltres, plantegem.

Crònica electoral LVIII: L'horta el complement a l'essència urbana de Lleida.

En feia referència en "el sopar dels 600" que va tenir lloc dijous dia 3 a la finca Prats, l'alcalde de Lleida i candidat socialista a la reelecció, Àngel Ros, sobre el paper que juga l'horta de Lleida en la cohesió urbana, una horta de diferent nivell productiu al que veiem en la resta del territori, però que en el cas concret de la ciutat de Lleida, ens aporta aquell complement que la distingueix d'altres ciutats, una mena de complement compensatori respecte de l'estricte concepte urbà. Segurament per això amb samarretes blanques i el logo de pre-campanya, amb bicicletes, Àngel Ros i altres companys del partit com de la candidatura han apostat per un matí de diumenge en el que gaudir de la oferta que ens fa l'horta de Lleida a tots els ciutadans.

Dommage, ou pas?

Recupero els resultats que facilita el Ministeri de l'interior francès que posa de manifest que la maniobra de Bayrou era encertada en dir que no votaria Sarkozy, però tampoc afirmant-se votar per la candidata Royal, el que posa de relleu, vist l'augment de vot blanc o nul, que és presumible que el 3% de votants haurien utilitzat la fòrmula de vot en favor de Bayrou que no era present en la lluita electoral, de manera que farien el seu vot invàlid.

De tota manera també sembla cert que no tot el vot possible de l'extrema esquerra hagi fet suport a la candidata socialista i no tot el vot del Front Nacional que havia estat cridat a l'abstenció és possible que ho hagi fet.

És molt probable que l'acord en torn de Royal esdevingui, segurament una cursa de lideratge per a "refundar" el socialisme francès que el permeti ser capaç de poder aglutinar una gran força que abasti des de el centre esquerra fins a l'extrema esquerra, partint això si del paper central que hauria de mantenir un partit, el PS, que aconsegueix de tenir el 46,91% en les presidencials i que el situen per tant de nou en la òrbita de la direcció de la política francesa, si són capaços de mantenir el tensionament necessari cara a les legislatives del mes de Juny.

Segurament aquesta prova que ha definit una nova manera d'intervenció en campanya de les TIC's, evidencia una vegada més que la despesa electoral que significa una campanya des d'una perspectiva de mercat no tindria cap sentit a tenor de la productivitat que se'n treu, és clar a sensu estricta un cop coneguts els resultats.

RESULTATS DE L'ELECTION PRESIDENTIELLE

DIMANCHE 6 MAI 2007

France entière (résultats partiels à 23:34 portant sur 92 départements et collectivités d'outre-mer)



Nombre % Inscrits
Inscrits 33 270 713 100,00
Abstentions 5 134 893 15,43
Votants 28 135 820 84,57

Nombre % Votants
Blancs ou Nuls 1 228 367 4,37
Exprimés 26 907 453 95,63

Voix % Exprimés
M. Nicolas SARKOZY 14 284 844 53,09
Mme Ségolène ROYAL 12 622 609 46,91

RAPPEL DES RESULTATS 1er tour
DIMANCHE 22 AVRIL 2007 Nombre % Inscrits
Inscrits 44 472 834 100,00
Abstentions 7 218 592 16,23
Votants 37 254 242 83,77

Nombre % Votants
Blancs ou Nuls 534 846 1,44
Exprimés 36 719 396 98,56

Voix % Exprimés
M. Olivier BESANCENOT 1 498 581 4,08
Mme Marie-George BUFFET 707 268 1,93
M. Gérard SCHIVARDI 123 540 0,34
M. François BAYROU 6 820 119 18,57
M. José BOVÉ 483 008 1,32
Mme Dominique VOYNET 576 666 1,57
M. Philippe de VILLIERS 818 407 2,23
Mme Ségolène ROYAL 9 500 112 25,87
M. Frédéric NIHOUS 420 645 1,15
M. Jean-Marie LE PEN 3 834 530 10,44
Mme Arlette LAGUILLER 487 857 1,33
M. Nicolas SARKOZY 11 448 663 31,18

Campanya 2.0 a França, una nova manera de militància?

A les 21,15 he rebut un e-mail del comitè e-militant de les presidencials franceses al PSF que reconeix que la carrera s’ha acabat i que l’objectiu s’ha escapat per poc, de fet Ségolène Royal acabava també de fer declaracions a la premsa en aquest sentit. Certament són estranys aquests francesos, quan encara no hi ha ni tan sols dades oficials, accepten el resultat de les 4 empreses que coincidien en donar Sarkozy com a guanyador amb el 53% del vot estimat.

El valor però d’aquestes eleccions, des del meu particular i extern punt de vista, és el que s’ha obtingut des de la perspectiva de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació que he pogut copsar en l’àmbit de la socialista Royal. Certament, com em reconeixen els meus col·legues francesos, s’ha inventat una nova manera de participació que al menys a França no havia estat mai intentada fins ara, on els debats participatius en línia han permès de construir una mena de blog que ells han batejat com « Cahiers d’espérances », llibretes de desitjos.

Segons les dades de que disposo aquesta estructura en línia va començar el mes de gener amb un total de 60.000 activistes que a dia d’avui són prop de 500.000 que hem convertit la campanya en una campanya 2.0, creant un concepte nou : « Ségoland », que en l’ambient de la blogesfera política francesa inclou més de 1.500 blogs i tot un seguit d’utensilis participatius que abasta des de un blog de vídeos fins a altres instruments que segurament seran útils a campanyes posteriors, i també a la investigació i la determinació de la incidència política de l’activisme en xarxa.

Ens hem de plantejar si aquesta campanya de Ségolene Royal ha inaugurat de fet una nova manera de militar, la militància en línia, com una manera de mobilitzar les energies i les voluntats i d’articular el discurs tant des de la perspectiva virtual com des del model tradicional de campanya.

França, participació alta: sorpasso 2.0?

Les anàlisis d’unes eleccions és alguna cosa més seriosa que la que fan aquelles i aquells que desconeixen el contingut de la matèria en qüestió. Si ens molestem en recórrer a les dades que la versió francesa del CIS, el CEVIPOF ens facilitava al més de Febrer d’enguany, sobre el perfil ideològic de l’electorat francès per una banda i sobre la intenció consolidada de vot, no oblidem que la societat francesa és una de les més ideologitzades del món i ho demostra la tradicional altíssima participació, com ho reflecteix avui un treball periodístic del diari francès Le Monde, veuríem que és un error, com ja he dit en altres fòrums, d’analitzar les eleccions presidencials franceses des d’una perspectiva de la proporcionalitat que estableix els nostres models hispànics, perquè no ens hi podem aproximar a un model que no és el nostre amb una perspectiva equivocada que, en molts casos una interpretació sesgada.

És cert, totes les enquestes publicades donen una ampla victòria al conservador Sarkozy, però hi ha tantes variables que incidien en el factor final del recompte que seria difícil hores d’ares per un científic social d’aventurar un pronòstic, de fet els politòlegs no ens aventuraríem mai a plantejar futuribles, perquè escapen de qualsevol hipòtesi plausible. Altra cosa és valorar el que us deia el perfil ideològic francès que abasta tot l’espectre i no pas amb elements residuals, sinó des d’una perspectiva en que tots els nínxol tenen el se pes específic i mesurable, de manera que, també cal establir una diferència palpable entre les dimensions i variables que concorrèssin en una primera volta on tothom juga la seva pròpia carta a una segona volta en la que cal aglutinar vot ideològicament pròxim o no.

El fet doncs de que és produeixi un increment considerable de la participació, com ho reflecteix la dada del Ministeri de l'Interior francès, dona a entendre l’interès que desperta el resulta final que en resulti i com que ambdós candidats han cridat a la participació em seria difícil d’aventurar el perfil ideològic, tot i que si us he de ser sincer, fins i tot pecant de poca objectivitat, us he de dir que analitzant els discursos d’un i altre candidat, ha estat la candidata socialista la que ha fet una crida convençuda i no de manual, reivindicant el vot com una variable republicanista.

Ose

Una canço de Yannick Noah dedicada a Ségolène Royal, que ens diu, li demana que ho canviï tot. Al peu hi ha el text íntegre d'aquest himne.

Ose Yannick Noah - SEGOLENE ROYAL
Uploaded by peter95000

Presque rien, juste à part
Et venir plus près
D'autres liens d'autres voix
Au moins essayer
L'étincelle qu'on reçoit
Au premier regard
L'étincelle vient de toi
S'envole au hasard
Et peut tout changer

Alors... Ose, (ose) ose (Oooose)
Redonne à ta vie
Sa vraie valeur

Ose, ose

Redonne à ce monde

Toutes ses couleurs.

Presque rien, un silence
Qu'il faut écouter
Un chemin, une chance
Qu'on peut partager
Pas de doute, pas de peur
Tu peux avancer
Fais ta route
Il est l'heure
Tu dois essayer
Tu dois tout changer

Ose, (okisé séki now, now, now, now....)
Ose (okisé séki now, now, now, now....)
Redonne à ta vie
Sa vraie valeur
Ose, (okisé séki now, now, now, now....)
Ose (okisé séki now, now, now, now....)
Redonne à ce monde
Toutes ses couleurs.

(okisé séki now, now, now, now....) x2
Presque rien, une route, tu peux avancer
(okisé séki now, now, now, n ow....) x2
Presque rien, un regard, tu peux essayer

Tu peux tout changer

Alors...
Ose, (okisé séki now, now, now, now....)
Ose (okisé séki now, now, now, now....)
Redonne à ta vie
Sa vraie valeur
Ose, (okisé séki now, now, now, now....)
Ose (okisé séki now, now, now, now....)
Redonne à ce monde
Toutes ses couleurs.
Ose, (okisé séki now, now, now, now....)
Ose (okisé séki now, now, now, now....)
Redonne à ce monde
Toutes ses couleurs

Crònica electoral LVII: tot recordant el bienni negre 1.987-1.989

Quan hom recorda l’historia recent de la ciutat de Lleida, és necessari de fer una referència històrica, de fer un recordatori d’un any que va marcat una fita en la nostra ciutat. Ingènuament significava el relleu democràtica, aquella previsió que estableixen els cànons de la democràcia participativa en la que vivim i que significa l’alternància en el poder de les forces polítiques amb capacitat suficient per poder regir els governs, els designis, en aquest cas, de la ciutat.

1.987, però va significar l’inici d’un període fosc, absolutament estèril en la vida política de la ciutat de Lleida, un període que escenifica el pitjor, el desaprofitament de la possibilitat del relleu que oferia les urnes a un grup de persones, que amarades d’una ideologia absolutament escorada a la dreta, assumien un repte segurament i en la perspectiva històrica en que ens ho mirem, inabastable a les seves pròpies possibilitats. El bienni d’aquest govern de coalició ultra dretà que va governar la ciutat de Lleida, sota mandat de l’alcalde Oronich, be podrien ser qualificats com a bienni negre, definit per aquesta característica que també definia el bienni 1.934-1.935 que també porta aquest nom, i que el definia Matías López de la Universitat de Granada com aquell :” con un pié en el conservadurismo y otro en el filo-fascismo”, segurament el que podríem trobar en el nostre particular moment de la història democràtica de la ciutat de Lleida i que ha quedat guardat en la memòria de tots plegats, en l’imaginari col·lectiu.

El model dels grans projectes inabastables per la quantia econòmica i la pertorbació de la ciutat que representarien, la ciutat virtual en definitiva, aquesta sí, que parteix de la perspectiva d’un model inviable o no-sostenible, en terminologia post-moderna, absolutament dissociat del dia a dia de la nostra ciutat i del seu projecte col·lectiu que significa alguna cosa més que les megalomanies excèntriques allunyades de les consideracions no només tècniques, sinó també socials i econòmiques`, això va significar i seria bo que no es tornés a repetir.

Crònica electoral LVI: El cafè, sol

Una excel·lent fotografia de la bona amiga Elena Vallés, a qui agraeixo que ja a quarts de dues de la "matina" me l'hagi fet arribar, del sopar tertúlia amb prop de 600 persones aplegades en torn d'Àngel Ros.

Ha estat una nit intensa, on els companys de la organització han treballat a un ritme frenètic els dies abans i durant la organització del sopar i jo des d’aquí, com també ho ha fet el propi Àngel Ros, els hi vull testimoniar la meva més absoluta admiració i respecte. Parlo de la presentació del programa social i econòmic de l’alcalde i candidat, fet aquesta nit passada a la Finca Prats, on els amfitrions en han servit un excel·lent sopar, de fet li ho feia saber al Sr. Prats, un vell conegut de la família, que aquell puntet d’accent francès que hi ha donat ha fet recordar als nostres companys del PSF i a la candidata francesa a la presidència, sense nomenar-los.

Prenc el títol d’una reflexió en veu alta de l’amic Ros, després de parlar dels èxits del govern municipal. És evident, com també ell evidenciava, que seran els ciutadans (jo hi afegeixo que sense determinació de gènere, ja sabeu com n’estic d’aquesta “tonteria” del llenguatge) els qui decideixin qui haurà de governar els destins de la “polis”, ell en diu ciutat però fa referències constants a aquest concepte com a lloc de convivència i encontre com ho era en la Grècia clàssica.

El que més m’ha interessant de la velada, un aspecte que afecta a la meva tendència a fer una intel·lecció selectiva de les components discursives. Manta vegades ha fet referència Ros, al concepte de canvi en els models de cultura d’aquesta societat en la que vivim, el que jo en dic canvi de paradigma. Coincideixo plenament amb la seva asseveració en el sentit que estem en una ciutat, Lleida, amb un alt grau de civisme i convivència, el que no son paraules buides, donat que ho ratifiquen la tendència a la baixa en el nivell de delinqüència, i això permet de mantenir el que jo en diria un model d’estima, que queda substantivat en l’eslògan de pre-campanya: “M’agrada Lleida”, que avui, ja avui recuperat el roig i el vermell distintius de la campanya socialista, com havia apuntat en algun altre post anterior.

Què n’opines Politòleg? Em deia en acabar el meu amic Ros, en una abraçada fraternal. Doncs el nivell de relació amical que s’estableix en un acte d’aquest tipus on s’han aplegat al voltant de 600 persones posa de relleu, almenys, la voluntat dels assistents de conèixer el perfil discursiu de l’alcalde de Lleida i candidat a la reelecció, amb una tertúlia que ha dirigit l’excel·lent professional i amiga Anna Maria Martí. Al començar una pregunta trampa, com ell és del Barça, si sabia que havia fet l’Espanyol?, que avui jugava contra el Werder Bremen; doncs ha donat una resposta vàlida, ha passat a la següent ronda ha dit, perquè l’espanyol havia guanyat 1-2.

La resta eren preguntes més complexes, alguna que altre conya com on ubicar les drassanes, però en general l’interès i la preocupació per aquesta Lleida que ha d’afrontar el segle XXI amb un repte fonamental com és la gestió acurada de la revolució tecnològica i ens ha parlat de la formació professional, del Parc Científic, del model de comerç, del Palau de congressos, i de sentiments, també ens ha parlat de sentiments i per la capacitat com cal que un polític s’emocioni, fins i tot amb el dia a dia, perquè fer política municipal és fer gestió, però també és la gestió dels sentiments i de les emocions dels nostres conciutadans, així ho deia, i com ell ho diu jo ho comparteixo.

I que no comparteixes, us preguntareu, doncs que amb la pregunta del “millón” sobre el preu del cafè, que ha sabut contestar, ens fes saber públicament la seva addició al cafè. Fins a 8 en reconeix que pren diàriament. Doncs malament, tant cafè no pot ser bo, cal frenar tant consum de cafè, per la resta no cal posar el freno, el vaixell té el rumb pres, i evidentment Ros, el ciutadà Ros, com ami m'agrada referir-lo en aquests apunts de diari, marca el ritme de creuer.

Ros marca el ritme

Aquest vespre, ens reunirem una bona munió de persones que volem escoltar les propostes econòmiques i socials que ens presentà Ros, el concepte d'impacte de l'economia en la societat i la resposta que les administracions han de donar als impactes del mercat, però també als nous reptes, als nous drets i als deures que se'n deriven en aquesta societat canviant, haurà de configurar a totes llums un discurs, una manera d'entendre quina és la posició que el govern de la Paeria ha d'adoptar en aquest nou context, quins són les claus i quin el projecte de futur que es planteja configurar el candidat socialista, Àngel Ros.

Ségolène marca el ritme

Ségo, com carinyosament se li diu, va marcar el ritme en “el debat” d’ahir, davant d’un representant de la dreta francesa, que esquivava la seva mirada i amb respostes com: ”vostè s’altera”, per posar de manifest que no tenia resposta al tema que li ho proposaven.

Segurament el model de debat que els agrada als francesos, amb claredat meridiana, marcant clarament les posicions, que fins i tot va obligar al centrista Bayrou, exclòs, de la carrera presidencial a afirmar que no sap qui votarà, però segur que Sarkozy no, amb una clara avançada de recomanació de vot cap a la candidata socialista que va posar de manifest el seu ample coneixement de la política francesa, no en va havia estat ministra de Miterrand.

És amb aquest sentit que jo havia escrit el meu article “Més enllà de Ségolène i Nicolás, França és repensa", que em publica avui en format vídeo el rotatiu digital E-notícies, on afirmo amb contundència que la vella França s’ha de repensar a ella mateixa, ara els francesos i les franceses hauran de decidir tanmateix com ha de ser aquesta opció, si la dreta que s’acosta a un model deconstruccionista de l’Europa pel que aposta el liberalisme de la UMP o al model construccionista europeu pel que aposta Royal i el PSF.

Si el que ens diuen els analistes resulta cert, que 8 de cada 10 francesos tenen hores d’ara decidit el vot, posa de manifest, amb tota probabilitat un augment de la tendència que ha vingut manifestant bona part de l’electorat francès per aquesta dona de la política, el que ens permetria de veure novament una presidència d’esquerra cohabitant, això si, encara que sigui per poc temps amb una Assemblea conservadora. Si el canvi és produeix i sembla que aquesta és una possibilitat cada cop més assolible, això col·locaria al PSF i els seus aliats en una bona posició de sortida per a assumir de nou el control de l’Assemblea.

Una petita mostra del debat, els inicis, amb la seva versió donada a través del 3/24, doblada al català, molt interessant perquè ens mostra el perfil d'ambós candidats

Gravar a foc

Abordar la conveniència dels models comunicatius en les campanyes electorals, probablement pot sonar a inoportú, però el cert és que hi ha intervencions en el si de la campanya o en una òrbita aliena, que alteren el transcurs del que hauria de ser la dinàmica de la dialèctica política.

L’insult com a tònica, impera absolutament en els contextos electorals, de tal manera que, vista la doctrina en aquest sentit, resulta barat d’adoptar posicions maximalistes i rebutjar a l’adversari menystenint-lo, sense comprendre en la majoria dels casos que es victimitza l’adversari i per tant la rendibilitat política de declaracions o asseveracions se li atribueix directament a l’adversari.

L’òrbita dels escenaris polítics en campanya i en pre-campanya, venen marcats per unes dinàmiques pròpies que els comitès de campanya estableixen a partir de les pròpies percepcions, sense estudis previs o coneixements en l’àmbit de disciplines com el Branding, expressió anglesa que ve a significar “gravar a foc”, és a dir que es fa necessària una estratègia que implementi les condicions necessàries de la consolidació del vot que és el que es pretén.

De fet els experts en comunicació han tendit a estandaritzar els formats i en la majoria de vegades una mala fotografia, un enfoc inadequat resulten intranscendents des de la seva perspectiva, però des d’una perspectiva d’anàlisi més agosarada se’ns plantegen serioses dubtes sobre la viabilitat d’una campanya que no té en compte aquestes qüestions de micro-gestió.