Quan hom recorda l’historia recent de la ciutat de Lleida, és necessari de fer una referència històrica, de fer un recordatori d’un any que va marcat una fita en la nostra ciutat. Ingènuament significava el relleu democràtica, aquella previsió que estableixen els cànons de la democràcia participativa en la que vivim i que significa l’alternància en el poder de les forces polítiques amb capacitat suficient per poder regir els governs, els designis, en aquest cas, de la ciutat.
1.987, però va significar l’inici d’un període fosc, absolutament estèril en la vida política de la ciutat de Lleida, un període que escenifica el pitjor, el desaprofitament de la possibilitat del relleu que oferia les urnes a un grup de persones, que amarades d’una ideologia absolutament escorada a la dreta, assumien un repte segurament i en la perspectiva històrica en que ens ho mirem, inabastable a les seves pròpies possibilitats. El bienni d’aquest govern de coalició ultra dretà que va governar la ciutat de Lleida, sota mandat de l’alcalde Oronich, be podrien ser qualificats com a bienni negre, definit per aquesta característica que també definia el bienni 1.934-1.935 que també porta aquest nom, i que el definia Matías López de la Universitat de Granada com aquell :” con un pié en el conservadurismo y otro en el filo-fascismo”, segurament el que podríem trobar en el nostre particular moment de la història democràtica de la ciutat de Lleida i que ha quedat guardat en la memòria de tots plegats, en l’imaginari col·lectiu.
El model dels grans projectes inabastables per la quantia econòmica i la pertorbació de la ciutat que representarien, la ciutat virtual en definitiva, aquesta sí, que parteix de la perspectiva d’un model inviable o no-sostenible, en terminologia post-moderna, absolutament dissociat del dia a dia de la nostra ciutat i del seu projecte col·lectiu que significa alguna cosa més que les megalomanies excèntriques allunyades de les consideracions no només tècniques, sinó també socials i econòmiques`, això va significar i seria bo que no es tornés a repetir.
1.987, però va significar l’inici d’un període fosc, absolutament estèril en la vida política de la ciutat de Lleida, un període que escenifica el pitjor, el desaprofitament de la possibilitat del relleu que oferia les urnes a un grup de persones, que amarades d’una ideologia absolutament escorada a la dreta, assumien un repte segurament i en la perspectiva històrica en que ens ho mirem, inabastable a les seves pròpies possibilitats. El bienni d’aquest govern de coalició ultra dretà que va governar la ciutat de Lleida, sota mandat de l’alcalde Oronich, be podrien ser qualificats com a bienni negre, definit per aquesta característica que també definia el bienni 1.934-1.935 que també porta aquest nom, i que el definia Matías López de la Universitat de Granada com aquell :” con un pié en el conservadurismo y otro en el filo-fascismo”, segurament el que podríem trobar en el nostre particular moment de la història democràtica de la ciutat de Lleida i que ha quedat guardat en la memòria de tots plegats, en l’imaginari col·lectiu.
El model dels grans projectes inabastables per la quantia econòmica i la pertorbació de la ciutat que representarien, la ciutat virtual en definitiva, aquesta sí, que parteix de la perspectiva d’un model inviable o no-sostenible, en terminologia post-moderna, absolutament dissociat del dia a dia de la nostra ciutat i del seu projecte col·lectiu que significa alguna cosa més que les megalomanies excèntriques allunyades de les consideracions no només tècniques, sinó també socials i econòmiques`, això va significar i seria bo que no es tornés a repetir.
