dijous, 26 d’abril de 2007

Més enllà de Nicolás i Ségolène, França es repensa.






A les nostres ments polítiques formades en els criteris de la proporcionalitat, del pactisme i la transició, ens resulta difícil de comprendre que és el que succeeix als països veïns, França per exemple. El model de civisme i de participació alt sempre en la primera volta, en el cas de les presidencials, en un país on la V República heretada de la visió d’Estat de Charles De Gaulle, fa d’aquest semi-presidencialisme un mite utòpic a ser imitat.

Probablement també ens trobem en un model de transició o de recanvi generacional, amb una re-composició del panorama institucional dels partits tradicionals al veí país, on aquesta primera volta a tornat a situar el context de la confrontació en el sistema, és a dir en la definició d’un bipartidisme corregit com havia estat tradicional des de la dècada dels 70.

La proximitat percentual d’aquests primers resultats no haurien d’establir càlculs prematurs per a la segona volta electoral que es dilucidarà la propera setmana, però ens defineix l’escassetat de la diferència entre ambdues posicions: la liberal, ultraliberal per segons quines variables polítiques i la socialista, recuperadora dels paradigmes propis d’una esquerra evolutiva.

Ja se sap que la ciutadania és sàvia i a França ho saben bé i ho va demostrar quan “malgré tout” es va haver de votar Chirac per evitar l’ascens de l’ultranacionalista Le Pen, fins i tot per aquells que ho feien amb el nas tapat pels casos de corrupció que esquitxaven l’opció menys dolenta. Ara l’escenari és absolutament diferent, la franja generacional s’ha reduït, els candidats aporten una inqüestionable formació acadèmica i política de tot ordre i confronten dos models, dos estils d’abordar aquesta França que necessita resoldre problemes endèmics que arrossega des de fa ja més de 30 anys, des de la reforma de l’administració a la política de pensions, passant pel model sanitari, etc. etc.

Si, la vella França s’ha de repensar a ella mateixa, ara els francesos i les franceses hauran de decidir tanmateix com ha de ser aquesta opció, si la dreta que s’acosta a un model deconstruccionista de l’Europa pel que aposta el liberalisme de la UMP o al model construccionista europeu pel que aposta Royal i el PSF.

Una reflexió que els caldrà fer als ciutadans veïns en la propera setmana, amb seriositat i rigor, sense l’ensurt de les passades presidencials, malgrat que el representant de l’opció centrista, que ha quedat apartat de la carrera a l’Elisi, opti per pensar més en les properes legislatives i per tant patrocini un cert “suspens” a l’entorn de quin pot acabar essent el posicionament d’aquests votants, més de sis milions de francesos o els del FN o també els les opcions a l’esquerra del PSF, inclòs el PCF.

La simplificació ens podria portar possiblement a l’error, si entenem que hi ha un escorament marcadament de centre dreta en l’electorat francès, perquè en la primera volta les opcions polítiques han ensenyat les seves cartes i han fet una opció pròpia, indestriable, ara, en la segona volta hi juga alguna cosa més que el factor partit, hi juga l’encant personal, hi juga la defensa de la “grandeur”, si voleu, hi juguen tot un seguit de variables que no hi jugaven o ho feien parcialment, en la primera volta i que ara cal valorar per entendre el model, per entendre el sistema i els possibles resultats.