dijous, 31 de juliol del 2008

Una cita: Ryszard Kapuscinski


"....En este mundo de nuevo cuño, a cada momento nos toparemos con un nuevo Otro, que poco a poco irá emergiendo del caos y la confusión de nuestra contemporaneidad. Es posible que ese Otro nazca de la confluencia de las dos corrientes contrapuestas que influyen decisivamente en la formación de la cultura del mundo contemporáneo: la corriente globalizadora, que uniformiza nuestra realidad, y su contraria, la que preserva nuestros hechos diferenciales, nuestra originalidad e "irrepetibilidad". Es posible que ese Otro sea su fruto y heredero. Debemos intentar comprenderlo, y buscar diálogo con él. Mi experiencia de convivir con Otros, muy remotos, durante largos años me ha enseñado que la buena disposición hacia otro ser humano es esa única base que puede hacer vibrar en él la cuerda de la humanidad. ..." (1)


(1) Ryszard Kapuscinski. Periodista, escritor i assagista. Fragment del discurs de l'acte d' investidura com a Doctor Honoris Causa de la Universitat Ramon Llull (Barcelona, 17 de juny de 2005)

diumenge, 27 de juliol del 2008

Democràcia horitzontal


No sabria dir res més sobre política que cercar el silenci per escoltar qualsevulla persona que vulgui fer de rapsode i llegir i rellegir, regalimant les paraules, sobre els diàlegs de Plató en la seva obra cabdal “La República”. Certament la meva manca d’originalitat mereix un càstig que jo mateix m’atorgo en el convenciment que els paradigmes es toquen i que la interpretació de tot allò polític significa sempre la comprensió de les essències primeres, d’aquelles paraules de l’àgora, de la comunió amical i fraterna a l’entorn del mestre, com aquell que seria condemnat a la cicuta.

Però d’aquella condemna a mi m’agrada sempre remembrar el record del deute amb l’amic que calia satisfer, no fos cas..., i diuen els seus deixebles que així ho va deixar dit. Nobilíssim Sòcrates que Plató venera com instrument de la seva doctrina.... Cal evocar però altres axiomes i després de la moda de la democràcia participativa, que encara dura, i ha pogut quallar, si més no, en algunes doctes pràctiques programàtiques, per indefensió dels electes diria jo, flac favor es fa a la democràcia deliberativa, essencialment evolucionada en els nostres dies.

Neix al meu entendre, però, a banda, un nou concepte, fruit del progrés del concepte “xarxa”, on el testimoni democràtic ha quedat en entredit; un nou paradigma, quasi un mig paradigma diria jo: la democràcia horitzontal, naixença en contraposició a la democràcia vertical, objecte natural del esquema orgànic del nostre model de convivència. La democràcia horitzontal beu de les fons de les relacions que s’estableixen, de les opinions que es generen i de la creació d’un model ad hoc que s’oposa a l’opinió establerta, a l’opinió dirigida, creant un principi viral de transmissió que podria no encaixar en les arrels mateixes de la nostra adolescent democràcia, democràcia que veu en les tradicions anteriors paneuropees.

La democràcia horitzontal estimula procediments de pluja d’idees en torn a conceptes bàsics en la gestió, de la mateixa manera com ajuda a plantejar un paper d’iguals en la resolució de conflictes o en els processos negociadors, fins al punt que l’intercanvi de rols planteja un model d’economia de pensament o una garantia de pensament utilitarista que garanteix un context de debat en permanència, difícilment assolible a partir de la component exclusivament deliberativa i de l’estadi de verticalitat.

dissabte, 26 de juliol del 2008

Prestatges


Com quan revisem els fons d’armari, de tant en tant hi descobrim aquelles peces de roba, que potser, ves per on, tornen a estar de moda, perquè tot dona voltes per tornar al mateix punt de partida; si tens el plaer de poder gaudir de la millor companyia que hom pot tenir, a banda dels pocs amics que no es queden pel camí, com són els llibres, de tant en tant, doncs, remenant, descobreixes autèntiques obres mestres, escrits que ara, amb aquella experiència que et dona la vida, amb les aportacions que tots el que t’han envoltat t’han fet directa o indirectament, pots gaudir des d’una perspectiva distinta, diferent alhora, gaudint del llenguatge, però també de les reflexions que d’una manera horitzontal, confluents, es confessa des de la perspectiva d’una dona.

Els anys queden en la teva memòria a partir de fets o sensacions que estableixen un distintiu simbòlic que te’l fa recordar, a mi em passa amb aquell 81 que va significar quelcom en la vida del país, fins i tot, recordo quan, enrenous polítics a part, en una llibreria petita del carrer reial de A Corunya, potser ja n’hi deu de ser, vaig descobrir un llibre amb que entretenir aquelles hores mortes. Quan aquest regal del pensament arriba a les meves mans, el primer que descobreixo en aquella primavera humida, és el text de Thomas Stearns Elliot, el poeta i dramaturg angloamericà que ens regala l’autora, una catalana universal, amb el que ens obre a la seva manera de veure les coses; el fragment d’un poema d’aquell que es recreava en els simbolistes francesos Artur Rimbaud[1] aquell que ens diu: “...Aleshores jo aixeca una a una les vels. En l’avinguda, movent els braços. Per la plana, on jo havia denunciat al gall. A la gran ciutat, ella fugia per entre els campanars i les torres, y, corrent com un captaire sobre els molls de marbre, jo la prenia...” o com Paul Verlaine, aquell que ens diu: “Do, mi, sol – eh! Bonsoir la lune”[2]; Elliot que rep també les influencies d’Henry Bergson, o que es deixa impressionar per Dante Alighieri, ens deixa aquesta entrada a mode de dedicatòria en el llibre, on ens descobreix un paisatge, un paisatge personal, que sota el nom de “The waste land” (la terra perduda) ens diu:

“En aquella hora violeta, quan els ulls i l’esquena
s’aixequen de la taula, quan l’artefacte humà aguaita
com un taxi que latent s’espera,
jo Tiresias, encara cec, latint entre dues vides,
Home ancià amb rugosos pits de dona, puc veure
En l’hora violeta.....”

Un recurs simbòlic, amb el que l’autora[3] del llibre retrobat en les prestatgeries de l’armari que guarda els llibres ja vells, d’aquells editats fa quasi trenta anys enrere, ens ajuda a fer plaent la lectura de les paraules senzilles amb les que en la novel·la et delecta:

“T’observo, ara, assentat en la gandula, de cara al mar. Et miro de reüll, però tu no em mires. Si em miressis, faria com si no et veges. Però espero que ho facis. No ho faràs, tonto. Igual que quan ens barallem en l’estudi. Tu no te’n recordaràs. Perquè se’m quedes gravades certes imatges?....”

És bo redescrobir Montserrat Roig, el seu llenguatge planer, una relat madur, tot i la seva jovenesa, quan el va escriure estava encara en la trentena, que llegit quan abordes el final del teu mig segle de vida, t’aporta noves sensacions, nous detalls que et podien haver passat per alt en una primera lectura. Ara, a l’esguard de la calor, en el silenci calm de les tardes d’estiu i rellegeixes aquella frase: “Buvons à la salut du monde! ¡Buvons por los idiotas del mundo!."[4]

Potser així com Elliot , amb ella ens enllacem sense voler-ho amb la consciència de Bergson[5], quan aquest escrivia abans de començar el segle XX, al 1896 per a ser més exactes: " Què som nosaltres, què és el nostre caràcter sinó la condensació de la història que hem viscut des del nostre naixement, abans del nostre naixement fins i tot, donat que portem amb nosaltres disposicions prenatals? Sense dubte no pensem més que en en una part del nostre passat; però és amb el nostre passat, tot sencer, inclosa la nostra curvatura de l’ànima original, com desitgem, volem, actuem... ".




[1] Rimbaud, Artur. Illuminations. A New directions paperbook. New York. 1957. pag. 82
[2] Verlaine. Paul. Fêtes Galantes (1869). A Vollard. 1928
[3] Roig, Montserrat. La Hora violeta.Argos Vergara. Barcelona. 1980. pag. 63
[4] Roig, Montserrat. Id. Id. Pag. 144
[5] Bergson. Henry Louis. Matter and Memory. Courrier Dover. London. 2004

Paraules i sintagmes

Intentaré de fer un exercici de simplifiació i fer comprensible allò que penso. Quan hom comença a escriure, el pensament s’alleugereix i aquella solitud en les paraules i els sintagmes, esdevé un món de sensacions i missatges que omple l’espai. Definir uns límits resulta poc més que impossible, la visió que hom té de la realitat abasta allò de personal que defineix una estratègia vital mateixa, de vegades equivocada, de vegades no, on el teu trànsit per les coses pot esdevenir incòmode o generar rebuig, si la teva anàlisi no correspon amb l’anàlisi de la realitat que resulta comunament acceptada.

Acceptar, per exemple que una òpera és millor o pitjor, a partir de la interpretació d’un tenor o d’una posada en escena, resulta poc menys que una simplicació al meu entendre, perquè en aquella valoració hi intervenen factors endògens, com ara la “cultura musical” de qui fa aquesta valoració, així com aspectes no controlables per part, tant dels intèrprets, com de la pròpia “regis” de l’espectacle, com són el clima, la sonoritat, l’estat d’ànim, la disposició de l’auditori, etc. Així doncs res és perfectament previsible, en cap dels espais en els que es desenvolupen els humans, com tampoc ho és respecte d’aquelles recreacions en les que necessàriament, tot i les teoritzacions imprescindibles, el factor personal esdevé imprescindible i necessari.

Podem per exemple comparar les aportacions de Màrio de Mònaco respecte de Maria Callas? Em perdonaran els entesos, però els registres són diferents, les diferencies de gènere no són pas un inconvenient insalvable i aporten una dimensió estratègica important, complementària diria jo. Un tenor i una soprano, no poden entrar en competència perquè són distints, no pas iguals, però tanmateix necessaris per a poder establir el desenvolupament d’una obra, d’una creació operística en aquest cas.

El món doncs pot ser vist en perspectiva si no se’n delimita l’espai i s’és capaç de poder observar des de diferents angles, valorant-ne l’objecte d’observació des d’un context de neutralitat, d’objectivitat, sense apassionaments, amb la contenció que cal i analitzant fil per randa tots i cadascun del ítems que conflueixen en els claveages que envolten allò que s’estudia o valora, per a poder establir una determinació teòrica adequada i correcta, sense oblidar el factor temps, que és el vector que ens ajuda a la delimitació objectiva per excel·lència.

Tears in heaven

Imagine

Si vius la vida de manera correcta...

divendres, 25 de juliol del 2008

Profecia


En el teu camí, en solitud, les parets et duen missatges, acrònims, enigmàtics, simples a cops, veritablement complexos d’altres, una dita, un sentit amagat en aquell guix que ratlla la pedra, al costat d’aquella porta embolcallada d’espelmes en aquella cruïlla misteriosa, on les històries de vell s’amaguen en la pendent de pedres grans i planes que descriuen rius de pols, rius que recorden nissagues antigues, nissagues llunyanes davallant passions.

Llegia: “...Quan els rosers s’omplin de roses, blanc cavaller arribarà.Nua l’espasa, el braç enlaire, devers el drac avança ardit. Del primer cop, esqueixa l’aire; el segon cop, l’hi enfonsa al pit. Ja triomfant, la dama albira i obre les portes diligent; o mentre el monstre en terra expira, surt la princesa resplendent.I ella, com tu, té l’alegria, perquè, com tu, ha deixat el dol; que la llegenda és profecia, i el cor li diu que Déu ho vol que vingui l’hora pressentida que la llegenda reviurà.Quan els rosers trauran florida la profecia és complirà...”[1]; la memòria del poeta descansa en la pedra vella, amb el traç de qui escriu amb lletra rodona i calma, pel viatger de lo urbà, quan el silenci amara les paraules tendres en els bolquers del misteri, abans que el poeta el guardi.



[1] Folch i Torres, Josep M. “Pàgines Viscudes”.Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981.

dimecres, 23 de juliol del 2008

Silenci

Diu un proverbi hindú que ”aquell que tingui pretensió d’escoltar i comprendre la veu del silenci, ha de saber de la perfecta atenció de la ment en assumptes d’índole diversa”.

dimarts, 22 de juliol del 2008

Conviccions i principis


Les emocions, els sentiments, es configuren com a valors inalienables, ineludibles diria jo, de la res politicæ, quelcom assimilable a aquells prejudicis que hom estableix com hipòtesi substantives en les determinacions teòriques. Hi haurà qui entendrà com element imprescindible de la praxis política els recursos derivats de la gestió, sens dubte des d’una perspectiva administrativista aquest plantejament pot resultar correcte, però aquells elements anteriors i previs, però també finals, malgrat pugui sembla uns recursos infantils, o uns recursos”bonics”, com ha referit algun s analista periodístic, sóns quelcom més que tot això: són diria jo, una necessitat social.

La vida, en general, es planteja sobre una dinàmica d’èxits o de voluntats ancorades en les necessitats d’acompliment dels desitjos íntims, també dels fracassos i la seva avaluació, evidentment, però també la vida es contempla amarada d’aquell recurs possibilista que ens duu a la superació de les pors, recurs que ens hauria de permetre d’albirar, o al menys aproximar-se als teus propis objectius,és el que alguns anomenen la tècnica de la recol·lecció de les estrelles[1]: la realitat de l’acompliment dels desitjos.

Perquè pot semblar fútil a algú debatre sobre grans temes que transcendeixen qualsevol escenari? Temes com la llibertat, els deures, els drets, la corrupció, la igualtat, les polítiques, la política, l’amor, la religió, el significat de la vida, la història, els límits de la ètica, el multiculturalisme, el pluralisme polític, els desitjos, les expectatives, els límits de la globalització, etc. Parlar-ne ens portaria a poder establir debats a l’antiga manera, i evitar, molt probablement, de repetir els errors del passat; el debat, però, ara en horitzontal, el debat allunyat de la retòrica en vertical.

Ens recorda Sartori[2], que en el món polític existeix una ètica de la intenció i una ètica de la responsabilitat, el que ell anomena ètica de la convicció, dels principis, en primer terme i ètica de les conseqüències. Teoria que d’alguna manera podem descobrir en els plantejaments weberians en la diferencia respecte de les teories teològiques que assimilen la ètica de la intenció amb els principis religiosos, en definitiva amb la ètica de la fe. En aquest sentit la terminologia que ens presenta Sartori en concordança amb Weber s’estableix a partir de conceptes com ara Gessinung (sentiment) o Verantwortung (responsabilitat) o Gesinnungsethik (commoció); En realitat tot allò que intento d’expressar en aquest post ens duu a un terme com el de: Zweckrationalitat (la racionalitat del fi), que en opinió del politòleg italià ens mostra el “voler el bé”, la ètica de les bones intencions, aquella taxonomia[3] acceptada del fet polític en el principi de la llibertat que arriba fins on comença la llibertat de l’altre i com afirma “refusar la responsabilitat de l’efecte de les nostres accions resulta veritablement fàcil...”.


[1] Berckhan, Barbara. Deseos.RBA Edipresse S.L. Barcelona. 2008
[2] Sartori, Giovanni. La sociedad multiètnica. Taurus. Madrid. 2003. pag. 197
[3] Taxonomia = Classificació (RAE edició 20)

dilluns, 21 de juliol del 2008

70.000 gràcies

Arribar a les 70.000 visites és tot un luxe, un reconeixement a aquesta tasca d’escriure el que hom pensa, sobre tot però essencialment sobre la filosofia, sobre la sociologia, sobre la política; alguna cosa més que paraules, alguna cosa que surt del cor i la ment del titular d’aquest blog, que agreix a tots aquells i aquelles que han volgut compartir aquests pensaments en veu alta, un honor d’haver pogut arribar a aquesta xifra que aclapara, la veritat, des d'aquell juliol de 2005 en que en vaig decidir a bloguejar. De nou: gràcies, moltes gràcies a totes i a tots.

Emocions


Era un goig de poder gaudir d’aquesta experiència, l’11è Congrés del PSC, on aquell clima càlid que ens descriuen no pocs bloggers, us puc assegurar que a partir d’aquella catifa blanca amb les sagetes vermelles, que simbolitzen l’eslògan escollit: La Catalunya que sap on va, que era a l’entrada del Palau de Congressos de Barcelona aquesta cap de setmana passat, augurava, el que en aquelles hores intenses de divendres, de dissabte i de diumenge, dels debats dels delegats, sobre la ponència marc, sobre les esmenes, sobre les resolucions, sobre aquella proposta de Comissió Executiva, delataven aquella voluntat, aquell valor que ens descriu el president del partit, Isidre Molas, en les seves primeres declaracions: “impulsar un partit que sigui internament mol plural i molt unit al voltant dels grans valors que el defineixen com a partit socialista i catalanista”.

Moments intensos que es cloïen amb els cants de la Internacional i aquells “segadors” a capella de tot el Palau de Congressos, moments després d’haver escoltat al primer secretari, José Montilla, frases que fan historia en aquest trentè aniversari, quan ens diu:”hem renovat el nostre projecte polític i ho fem mirant cap enfora, ho fem, pensant en el país i en la seva gent, molt més que en propi partit”; o quan ens diu: “lliçons de català les que calguin..., lliçons de catalanisme, cap ni una!” o quan dirigint-se al president del govern d’Espanya, afirma: “...La música del nuevo sistema de financiación que nos ha llegado hasta hoy no nos gusta. Esperaremos las siguientes notas y el acuerdo. Y que para nosotros no hay otra partitura... que el Estatut. El Estatut fue nuestro acuerdo. Y hoy es nuestra ley. La mia, la tuya y la de todos....”.

El Congrés que havíem somniat! Parafrasejant el que ens diu Miquel Iceta, viceprimer secretari en el seu blog; un Congrés, aquest 11è que, parafrasejant a Obiols, va mostrar el valor de parlar, el valor d’escoltar; un Congrés emocionant, sens dubte.

diumenge, 20 de juliol del 2008

Bons Homes


Diuen que les passions mouen als homes. Potser és veritat, potser no, en tot cas al transcórrer dels segles, aquelles indomables aventures esdevenen repetides una i una altra vegada en la nostra quotidianitat, de si hom pregunta per l’edat de “El Príncep” de Maquivelli, hom podria trobar que la seva validitat abasta alguna cosa més que la gestió de les repúbliques norditalianes i segurament hom podria afirmar, amb la rotunditat del profà que havia estat escrit fa no pas gaire, però el cert és que aquella virtut de descriure amb tot luxe de detalls les intrigues de palau, per complaure al senyor que l’havia empresonat, amb les corresponents analogies en descriuen el món de la política, és a dir els seus bastidors, en els seus justos termes.

De fet doncs, aquesta ciclicitat de la visió historiogràfica de la política no fa si no recrear-nos la seva pròpia universalitat i com aquells presocràtics, en certa manera pares de determinades doctrines inspiren les següents tradicions i en la ciclicitat, les següents a les següents, com aquella llavor que germina un i un altre cop, mentre avança inexorablement a través dels segles. Qui ens diria per exemple que una descripció com la de “...Imatges planes, economia de la forma, profunditat i dinamisme constitueixen la magistral combinació que aconsegueix un efecte de realisme;.. “ correspon en realitat no a una crítica d’art contemporània, sinó a un comentari científic a l’entorn de l’art rupestre[1]?.

Resulta doncs aclaridor recercar en els estudis, en la ciència, per a trobar aquella anàlisi acurada del fet polític que no és pas cap art com algú afirma, sinó la essència de les idees que prenen forma en el desenvolupament del context de “la pàtria dels humans”, de la polis com a lloc de relació, d’interrelació personal i col·lectiva que va conformant-se amb les aportacions culturals pròpies en aquella xarxa simbiòtica extensa que ens defineix el món en cada moment històric amb el seu llenguatge polític, un llenguatge en el que s’ha produït “un canvi de vocabulari que no revela, com alguns podrien pensar que la política ha estat reemplaçada per la moralitat, sinó que la política s’està expressant en el registre moral”[2]. És aquesta diferenciació en el llenguatge, en la interpretació semàntica per una banda del discurs polític, de la dialèctica en si mateixa, com de l’aplicabilitat política, del pragmatisme, en que es produeix aquella evolució en permanència que ens porta a aquest segle XXI, recuperant-ne no tan sols aquella moralitat, exigible al rigor expositiu, sinó també la moralitat en clau kantiana en la interpretació de les polaritats per una banda, com en les pròpies convencions i interpretacions de la realitat, per l’altra.

És evident que sense una base, un substrat intel·lectual, analític, científic, tot llenguatge, tota la aventura política queda a l’empara del populisme creant aquella realpolitik que ens endinsa en les decisions improvisades, sense un valor teòric real. Però hi ha altres valors que conformen aquell fet moral que cal recuperar i estabilitzar en la pragmàtica política, valors com la temprança o la intransigència, la temprança a la que cal entendre com un model en si mateixa, com una manera d’entendre la praxis i els axiomes polítics, és per ella mateixa la antiretòrica, com la intransigència és el sacrifici del propi interès per la idea en la que hom creu, potser més que valors: són principis conformadors en ells mateixos que ens transmeten aquella essència vital de la res politicæ com un deure moral. “...El deure moral, és un deure de consciència, un deure interior; el deure jurídic un deure exterior, un deure de respecte al altre. Si atenem als nombrosos llibres escrits sobre el deure des de Ciceró fins als nostres dies, comprovarem la contínua presència d’aquesta distinció.”[3].

L’apologia de la reforma buscava la revitalització del cristianisme primitiu, com ho van fer en el seu dia els “homes bons” d’Occitània, però interpretacions religioses a banda, el llegat polític d’aquestes difusions d’idees és absolutament transcendent perquè va més enllà, molt més enllà de la significació de lo sagrat, ens parla de voluntat de sacrifici i abnegació, de voluntats exigibles. La confluència dels valors cristians primitius i els profans en la definició política occidental doncs, en allò que mou la civilització, ens descriu com la essència reformadora pot veure d’aquelles sotileses, d’aquelles simples rutines noves, tant reprovables per part de l’establishment, com vàlides en tant que han perdurat al llarg dels segles, músiques que busquen les seves lletres en el context contemporani.


[1] Alonso Tejada, Anna i Grimal Navarro, Alexandre. L’art rupestre de Cogul. Primeres imatges humanes a Catalunya. Pagès editors. Lleida. 2007. pag 116.
[2] Mouffe, Chantal. En torno a lo político. Fondo de Cultura Economica SA. Buenos Aires. 2007. pag. 81
[3] Bobbio, Norberto i Viroli Maurizio. Diálogo en torno a la República. Tusquets editors.Barcelona. 2002. pag. 45

dijous, 17 de juliol del 2008

De manual


“...perquè és que ni llegint –diu Felip Puig- pot tenir una mínima dicció i pronunciació correcta i crec que això és un dels temes lamentables (es refereix la intervenció del President Montilla al Parlament de Catalunya el 16 de juliol de 2008) ....”, potser resulta inadmissible i lamentable si aquest és l'únic argument polític, fora de lloc o de to, com diu Zaragoza o li és recomanable al Sr. Puig una mica de respecte i lectura, com li proposa Obiols, però en tot cas, tot està escrit i si el que pretenia és insultar, com ja ho havia fet abans una primera dama, veiem que ens diu la psicologia al respecte: “L’insult[1] és també un d’aquells actes que expressen un estat psicològic del que parla, causat per un canvi en el món que li concerneix a l’interlocutor a ell mateix, en aquest cas, d’un estat psicològic negatiu”.[2] De manual, doncs, de manual!


[1] Milián José Antonio: “Y yo en la tuya... El insulto y el genio de las lenguas” en Revista de Libros No 25. España, 1999.
[2] Haverkate, Henk: “Acerca de los actos de habla expresivos y comisivos en español” en Haverkate, Henk et al: Aproximaciones pragmalinguísticas al español. Editorial Rodopi, Amsterdan, 1993.

Principis


Moments interessants per a qualsevol analista, el que culmina amb el darrer dels congressos, el del PSC; totes les forces polítiques han esgotat els seus terminis, els seus mandats congressuals i han encarat el rumb de la segona dècada d’aquest segle. Els Congressos serveixen per apaivagar els ànims, hi afloren aquells principis de conflicte, aquells valors compartits i tota una amalgama de sentiments que també són propis de la política, com a tota cosa humana i per tant susceptible de poder veure’s afectada per les mateixes virtuts i els mateixos defectes com afecten a la vida humana.

Llegia recentment a Jorge Wagensberg[1], qui, a banda dels principis “revolucionaris” propis de la evolució humana, ens ensalça -amb això s’haurà guanyat el vist i plau dels antropòlegs-, el que ell anomena la tercera efemèride de la història, l'emergècia de la cultura –les dues anteriors són per ell l’origen de l’univers i l’origen de la vida- , aquella que sens dubte ens duu com també apunta Wagensberg als principis del mètode científic, inexorablement aplicables a les ciències socials i per tant també a la Ciència Política; aquests principis del mètode són:

1. El principi d’objectivitat, per el qual en el qüestionament no s’ha d’influir lo més mínim en les respostes que puguin obtenir-se.
2. El principi d’intel·ligibilitat, que ens guia en la recerca del que s’anomena mínima expressió de la màxima representació
3. El principi dialèctic, que ens duu a afrontar la representació de la realitat amb la seva pròpia per a poder extreure’n i resoldre les contradiccions.

És en aquest sentit que el treball de camp desenvolupat i les dades obtingudes en els estudis de la Conselleria d’Economia i Finances, com en els estudis del Ministeri d’Economia, aquests no haurien de ser objecte en si mateix de cap mena de conflicte, donat que no fan sinó constatació de la realitat amb dades empíriques i per altra banda amb moltes coincidències en els plantejaments que una i altra, a “grosso modo” i simple vista s’observen; és doncs necessari, que la política, tant la gestió de les coses com la gestió de les idees, vagin de la mà de les avaluacions tècniques corresponents en tots els àmbits, de manera que els estudis duguin, com ja va provocar la República Federal d’Alemanya en el seu moment, a partir de la pròpia crisi interna de la OPA efectuada sobre l’antiga República Democràtica, com aquells aconsellaven als tècnics administrativistes alemanys a forçar la petició de reconsideració de les aportacions al creixement d’altres països en el context Europeu, entre ells Espanya, no ho oblidem; la quota de la postguerra entrava en crisi.

Cal doncs una quota de solidaritat? És evident que de moment, encara sí, els fons estructurals, sigui quina sigui la seva denominació, el seu efecte inversor, i l'administració d'orígen, ajuden a l’obtenció d’equilibris que permeten també aquell denostat principi de civilització que ens és exigible a tots plegats. Resulta per altra banda obvi que els horitzons han canviat, com ha canviat en definitiva també el teixit productiu i de serveis del país, de manera que tot fa pensar en la necessitat d’enfortir per una banda el model federatiu que consagra el text constitucional, però per l’altre en establir un principi d’aportació diferent al que s’ha definit en la darrera dècada, evidentment a partir d’un consens generalitzat que no ens faci, per impossible, aquell equilibri de nivell zero que mantenen les finances basques.

En tot cas s’obra pas ara una curta temporada en la que el llenguatge metalingüístic, el dels símbols i missatges encriptats, seran definitoris dels discursos dels “interpretadors” de les normes de que ens hem de dotar? Haurem doncs de cercar, els simples mortals en aquell identitari per a descobrir el rumb de la sageta que hauria de delimitar el repartiment, no ja de les restes, sinó dels recursos en qüestió.

Recordo ara l’acte primer de la comèdia de Plaute, “Pséudolus”[2], quan un dels personatges, Bal·lió, diu: “Per començar, Hedilia, a tu m’adreço que ets amiga dels formenters, d’aquesta gent que té a casa muntanyes de blat. Fes siusplau que me’n portin aquí en quantitat suficient per a mantenir-me, a mi i a tot la gent de la casa, tot aquest any; que tan curull n’estigui, que els ciutadans em canviïn el nom, i en comptes de Bal·lió, l’alcavot, em diguin Jasó, el rei” ; potser aquesta reflexió ens dugui a pensar, com la sessió avui del Parlament de Catalunya, ens analitza la realitat i els factors endògens que influeixen negativament en la marxa de l’economia –no només la catalana-; en tot cas l’establiment de mesures pal·liatives ens descriu voluntats, sempre a partir dels raonaments científics, mai a partir de les meres especulacions i/o conjectures molt pròpies per altra banda de les cultures mediterrànies com la nostra. Així doncs si la dinàmica parlamentària té encarat adequadament el seu rumb, sembla prudent d’assenyalar que, com apunten els periodistes dedicat a les anàlisi, que també hi ha d’haver una connexió entre el modelatge parlamentari i la configuració a futur d’aquest partit que ara celebra el seu 30è aniversari, amb un rumb ben definit i que, com diria Ciceró[3], "...ha assolit un singular sentit de l’honor, reconeguda virtut, provada lleialtat i gran reputació.....moltes proves de valor i d’humanitat”



[1] Wagensberg, Jorge. El gozo intelectual. Teoría y práctica sobre la inteligibilidad y la belleza. Tusquets. 2007. pag. 29
[2] Plaute. Pséudolus –traducció de Marçal Olivar-. Fundació Berrnat Metge. Barcelona. 1.954.pag. 24
[3] Ciceró, Marc Tul·li..Discursos –traducció Josep Verges-. Defensa d’Aulus Cecina. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1.955. pag.88