La nit es tancava amb la notícia de la "crisi" de govern en el de la Generalitat, una crisi anunciada i que no va poder ser feta en el seu moment per les tensions obvies d’un govern en coalició quelcom novedós en la política catalana.
Sense filtracions, com ha de ser, i prèvia consulta i suport, com també ha de ser, presidència anuncia la remodelació amb noms a rellevar que ja van sortir quan els estirabots de la tardor del 2005, de fet quan realment tocava als dos anys de legislatura.
El pes important dels relleus se l’emporta el PSC amb Siurana, Mieras i Rañé, després va ERC amb Solà i Carretero i després ICV amb Milà. Sorpresa cap, son les conselleries de molt projecció mediàtica, tant o més que ho pugui ser la política territorial i obres públiques.
Les “crisi” polítiques, enteses com a necessitat de canvi i remodelació per poder endegar noves fites i nous reptes, ja es va instituir en el model parlamentari nord-americà on hi ha renovació parcial del seus legisladors cada dos anys, perquè, segons els pares del constitucionalisme dels USA, la societat es canviant i els canvis, ja entenien aleshores, parlem de finals del segle XVIII, com a ràpids i on l’administració, en aquell cas la legislativa havia de respondre a aquells canvis.
La Ciència de l’administració moderna i el reforç del paper dels executius en el desenvolupament reglamentari, però també alhora en el lideratge legislatiu, no ha establert, per raons obvies un model de renovació, però la praxis, la fulla de ruta del model dels executius fa que sigui saludable l’establiment del que ja s’ha donat per anomenar sota l’eufemisme “crisi”.
Saludar als Consellers sortints, amb qui m’uneix una relació personal amb alguns d’ells, i desitjar sort als nous Consellers, que tenen un marcat perfil tècnic, que és el que cal en aquests àmbits, especialistes que puguin desenvolupar la seva pròpia concepció de la matèria que se’ls dona a gestionar. En tot cas, vull veure, a més d'aquesta tecnificació un relleu generacional que es visualitza.
