La publicació en el diari La Mañana de diumenge 23 d'abril, diada de Sant Jordi, d'una carta crítica amb la incorporació d'independentes a les llistes electorals i en concret a les del PSC a la ciutat de Lleida em provoca questa meva meva reflexió sobre la qüestió dels independents a les llistes electorals, alhora que sobre la incorporació independents a les tasques de gestió i assessorament. Tot i que puc estar d'acord en algunes de les consideracions, cal analitzar detingudament la dinàmica i intento fer-ho mitjançant aquest article.
Carta oberta a Daniel D. Ortín
Els Independents
Per Albert Balada, Secretari d’Organització del PSC ciutat de Lleida i Politòleg
La independència no ha estat mai una qüestió real, quan algú entra a formar part d’una llista electoral, malgrat tot, assumeix els postulats i premisses ideològiques del grup al que s’integra i al que en definitiva dona el seu recolzament. De fet aquesta fórmula és pròpia, substancialment dels partits d’esquerres, que aglutinen al seu entorn bon nombre de simpaties que no arriben a concretar-se en el conegut model de militància clàssica, mentre que aquesta és més obvia en els grups de la centre dreta.
Dit això, la discussió sobre l’accés a un grup polític determinat sempre ha estat a partir de dues dinàmiques ben predeterminades, per una banda el que es coneix com l’accés “per dalt” en una terminologia col·loquial, quan és a partir de pactes o concertes que les aportacions personals o de grup poden ser fetes a tot grup polític en accedir-hi concertada o individualment, o com ha estat sempre, “per baix”, a partir de la que es considera com a militància política discreta o de base.
Com ja han insistit al llarg de tota la darrera meitat del segle XX diferents especialistes en l’àmbit de la ciència política i de la sociologia electoral en particular, els models de partits dits continentals, es troben en un procés de transformació radical, no tan per la tecnocratització de les estructures, com per l’adequació als sistemes d’accés i a la funcionalitat pròpia d’aquests instruments democràtics i alhora constitucionals de la gestió política.
És cert, com diuen els professors Angelo Panebianco i Otto Kirchheimer, per citar-ne dos, que la tendència natural dels partits polítics és la de l’abandó de la classe dominant a representar per endinsar-se en la representació global de tot l’espectre social, l’anomenat partit-escombra de Kirchheimer per una banda, i per l’altra la clara tendència a la definició de Panebianco de partit professional-electoral amb dèbils lligams organitzatius i forta presència institucional.
Cert és també que aquesta tendència pot portar a l’enfrontament intern i a la incomprensió de la militància tradicional cap a aquestes noves incorporacions que poden ser vistes com a arribistes i també com a autèntics grups d’interès, quelcom que ja ha estat definit també pels estudiosos de la matèria. És aquí on el punt d’orgull identitari es fa necessari, per a poder identificar a aquells o aquelles que mancats de l’esperit gregari aposten per una percepció d’interessos individuals i mai col·lectius, inadmissible en determinats postulats ideològics; l’expectació amatent és important, la vigilància i la ortodòxia, com ho és també, en aquest cas i en tot cas sempre, el debat a que això hauria de portar en els òrgans dels partits.
Si no és en aquestes circumstàncies la discussió és estèril, perquè la exigència a tots aquells o aquelles “independents” que s’incorporen a un projecte, ha de ser sense cap mena de dubte la lleialtat, la fidelitat a un projecte com també a un lideratge necessari, i òbviament en tots els casos evidenciar una militància activa i activista que ha de ser exigible sense cap mena de dubte a tothom que sustenta d’una o altra manera un determinat paradigma ideològic, en definitiva una determinada visió de la realitat que ens envolta, sigui quin sigui el seu posicionament en la estructura global del grup.
Els Independents
Per Albert Balada, Secretari d’Organització del PSC ciutat de Lleida i Politòleg
La independència no ha estat mai una qüestió real, quan algú entra a formar part d’una llista electoral, malgrat tot, assumeix els postulats i premisses ideològiques del grup al que s’integra i al que en definitiva dona el seu recolzament. De fet aquesta fórmula és pròpia, substancialment dels partits d’esquerres, que aglutinen al seu entorn bon nombre de simpaties que no arriben a concretar-se en el conegut model de militància clàssica, mentre que aquesta és més obvia en els grups de la centre dreta.
Dit això, la discussió sobre l’accés a un grup polític determinat sempre ha estat a partir de dues dinàmiques ben predeterminades, per una banda el que es coneix com l’accés “per dalt” en una terminologia col·loquial, quan és a partir de pactes o concertes que les aportacions personals o de grup poden ser fetes a tot grup polític en accedir-hi concertada o individualment, o com ha estat sempre, “per baix”, a partir de la que es considera com a militància política discreta o de base.
Com ja han insistit al llarg de tota la darrera meitat del segle XX diferents especialistes en l’àmbit de la ciència política i de la sociologia electoral en particular, els models de partits dits continentals, es troben en un procés de transformació radical, no tan per la tecnocratització de les estructures, com per l’adequació als sistemes d’accés i a la funcionalitat pròpia d’aquests instruments democràtics i alhora constitucionals de la gestió política.
És cert, com diuen els professors Angelo Panebianco i Otto Kirchheimer, per citar-ne dos, que la tendència natural dels partits polítics és la de l’abandó de la classe dominant a representar per endinsar-se en la representació global de tot l’espectre social, l’anomenat partit-escombra de Kirchheimer per una banda, i per l’altra la clara tendència a la definició de Panebianco de partit professional-electoral amb dèbils lligams organitzatius i forta presència institucional.
Cert és també que aquesta tendència pot portar a l’enfrontament intern i a la incomprensió de la militància tradicional cap a aquestes noves incorporacions que poden ser vistes com a arribistes i també com a autèntics grups d’interès, quelcom que ja ha estat definit també pels estudiosos de la matèria. És aquí on el punt d’orgull identitari es fa necessari, per a poder identificar a aquells o aquelles que mancats de l’esperit gregari aposten per una percepció d’interessos individuals i mai col·lectius, inadmissible en determinats postulats ideològics; l’expectació amatent és important, la vigilància i la ortodòxia, com ho és també, en aquest cas i en tot cas sempre, el debat a que això hauria de portar en els òrgans dels partits.
Si no és en aquestes circumstàncies la discussió és estèril, perquè la exigència a tots aquells o aquelles “independents” que s’incorporen a un projecte, ha de ser sense cap mena de dubte la lleialtat, la fidelitat a un projecte com també a un lideratge necessari, i òbviament en tots els casos evidenciar una militància activa i activista que ha de ser exigible sense cap mena de dubte a tothom que sustenta d’una o altra manera un determinat paradigma ideològic, en definitiva una determinada visió de la realitat que ens envolta, sigui quin sigui el seu posicionament en la estructura global del grup.
