Avui escoltava a la tele, encara dolorit pels efectes gripals, fruit segurament d’algun vudú per la intensa setmana vinculada en els avatars polítics lleidatans, que al restaurant Akelare (amb accent a la darrera r) de Pedro Subijana rebia la tercera estrella de la Guide Michelin, i escoltava ara ja si atònit perquè això era considerat notícia: que així ara els bascos tenien tres restaurants amb tres estrelles Michelin com a Catalunya.
De fet estem bojos, autènticament bojos, primer per calibrar la qualitat dels restaurants per les famoses estrelles, que no fan més que destacar no ja la qualitat dels restauradors, com allò de car que resulta tant el preu com de poder-hi menjar.
Prefereixo una bona sopa de ceba, o un filet mignon o on magret mi cuit d’ànec de qualsevol restaurant on el preu sigui accessible i no costi mesos de poder-hi entrar ni que signifiqui dignitat de VIP el fet d’entrar-hi, i n’hi tants d’aquests, tants que mereixen el reconeixement del bon gourmet.
Perquè els caragols, malgrat també ser plat nacional francès “escargots” amb les diferents formes que ells els cuinen, mai portaran cap restaurant a aquella consideració estel·lar. O sia que felicitacions a Pedro Subijana que ja te tres estrelles Michelin, però jo em quedo amb la senzillesa i el saber fer de les cuines i els fogons d'aquí i d'arreu, que de bons n'hi ha.
