La significació d’aquest vocable en aquest post, no té res a veure amb un determinat contingut polític, encara que ho pugui semblar; aquesta és una expressió que vaig utilitzar ahir en el marc de les tertúlies que organitza la FECOLL, i on ens vàrem aplegar tot una colla d’amics i coneguts al voltant d’aquest interessant projecte que ens proposa establir un diàleg a la ciutat de Lleida sobre temes diversos.
A la darrera el tema era la gastronomia i la proposta de diferents “chefs” que posaven de manifest el nivell de la cuina lleidatana. De fet tant bon punt treus de referència els temes polítics, les tertúlies es tornen amenes i no tant farragoses com les que l’havien precedit, creant-se en aquesta ocasió un ambient propici al diàleg, a la companyonia, al la crítica i al gaudir d’un bon sopar, d’un excel·lent sopar, diria jo.
Acostumo a ser home de poques paraules, potser una deformació professional que em porta a ser observador permanent de la societat, com estudiós que en sóc de la mateix. De fet ahir Gastronomia era igual a Societat, veieu que ambdós conceptes els he escrit en majúscula, perquè el primer ens representa l’avenç social on ja una qüestió tan vital i elemental com és nodrir-se per subsistir s’ha convertit no ja en un experiment empresarial generalitzat, com també en una experiència on el gaudi és fonamental. La societat del benestar planteja aquestes paradoxes on aquest és un dels imputs que ens permet de calibrar quin és el grau d’evolució d’una societat, a través de la seva oferta gastronòmica, del nivell de professionalitat dels seus cuiners.
Aspectes com la relació entre cuina tradicional i “nouvelle cuisine” van ser presents al llarg de tota la sessió que va acabar ven entrada la matinada. Per la meva part, com no podia ser d’altra manera la provocació en posar l’exemple de l’admiració que senten els ciutadans del departament francès de l’Ariège on et presenten el seu “plat nacional” el que anomenen “cassoulet” (cassoleta) unes mongetes amb ànec confitat com aquella gran experiència gastronòmica. Si ells tenen aquesta “collonada” els vaig dir, com nosaltres que tenim la “collonada” dels cargols no hem sabut fer el mateix, llevat de l’experiència de la festa de l’aplec, potser la cuina amb fruita és un invent estrany i més novedós que pot tenir alguns problemes per subsistir al pertànyer a l’imaginari col·lectiu, però els cargols, sí i per tant la cuina del cargol seria arrelada a la nostra realitat culinària i sense cap mena de dubte exportable. L’expressió va fer efecte fins al punt que s’acaba dient, per part d’alguns dels contertulians: ben vingudes siguin les collonades!
A la darrera el tema era la gastronomia i la proposta de diferents “chefs” que posaven de manifest el nivell de la cuina lleidatana. De fet tant bon punt treus de referència els temes polítics, les tertúlies es tornen amenes i no tant farragoses com les que l’havien precedit, creant-se en aquesta ocasió un ambient propici al diàleg, a la companyonia, al la crítica i al gaudir d’un bon sopar, d’un excel·lent sopar, diria jo.
Acostumo a ser home de poques paraules, potser una deformació professional que em porta a ser observador permanent de la societat, com estudiós que en sóc de la mateix. De fet ahir Gastronomia era igual a Societat, veieu que ambdós conceptes els he escrit en majúscula, perquè el primer ens representa l’avenç social on ja una qüestió tan vital i elemental com és nodrir-se per subsistir s’ha convertit no ja en un experiment empresarial generalitzat, com també en una experiència on el gaudi és fonamental. La societat del benestar planteja aquestes paradoxes on aquest és un dels imputs que ens permet de calibrar quin és el grau d’evolució d’una societat, a través de la seva oferta gastronòmica, del nivell de professionalitat dels seus cuiners.
Aspectes com la relació entre cuina tradicional i “nouvelle cuisine” van ser presents al llarg de tota la sessió que va acabar ven entrada la matinada. Per la meva part, com no podia ser d’altra manera la provocació en posar l’exemple de l’admiració que senten els ciutadans del departament francès de l’Ariège on et presenten el seu “plat nacional” el que anomenen “cassoulet” (cassoleta) unes mongetes amb ànec confitat com aquella gran experiència gastronòmica. Si ells tenen aquesta “collonada” els vaig dir, com nosaltres que tenim la “collonada” dels cargols no hem sabut fer el mateix, llevat de l’experiència de la festa de l’aplec, potser la cuina amb fruita és un invent estrany i més novedós que pot tenir alguns problemes per subsistir al pertànyer a l’imaginari col·lectiu, però els cargols, sí i per tant la cuina del cargol seria arrelada a la nostra realitat culinària i sense cap mena de dubte exportable. L’expressió va fer efecte fins al punt que s’acaba dient, per part d’alguns dels contertulians: ben vingudes siguin les collonades!
