Una setmana, intensa, cansada, però d’alt contingut polític que vaig acabar ahir divendres amb una reunió amb companys, on les valoracions en positiu obrien la porta a una disposició general, a un entusiasme engrescador, només un “sempre que” serveixi d’alguna cosa. De fet aquest és el recel general de la ciutadania cap als polítics.
Avui sentia un programa de televisió i ho reflectia clarament, la desconfiança dels ciutadans cap als discursos polítics. Ja recordo, es tractava d’uns cursos de maleït màrqueting per a polítics, si, els ensenyaven a vendre Coca-Cola, el problema és que la política és gestió per una banda i per l’altra sentiments, de debò, no els que es poden ensenyar, difícilment un polític pot aprendre allò que li hauria de dictar el seu cor i la seva consciència.
Per acabar un rebel va intentar rebentar la reunió, amb mals “modos”, les males formes, segurament instruït per ves a saber qui amb ves a saber quines malèvoles intencions, algú em va dir que vaig treure el miura que porto dins; una cosa tinc clara em repugnen aquells que callaven amb la dictadura i ara pretenen gestionar la democràcia.
En tot cas la conclusió és clara, recuperar els missatges, aquells que porten sentiment i fer-los arribar a la gent, que és ni mes ni menys que com nosaltres, aquelles tres utopies que van servir als que van prendre La Bastille: Lliberat, Igualtat, Fraternitat, els tres lemes de la construcció universal, els deu manaments del socialisme democràtic, no socialdemocràcia com alguns incorrectament fan referència, malgrat aquells que només hi veuen un lloc per medrar i/o manar.
Fantàstica la valoració política que llegeixo de l’escriptora i amiga Empar Moliner, publicada avui a la edició catalana de El País: “Un análisis político, con perdón”, una sàtira burlesca però on hi podem veure les interlínies de la política molt ben trobades per l’Empar a la que des d’aquí felicito i a qui li còpio el títol per obrir aquest post.
Avui sentia un programa de televisió i ho reflectia clarament, la desconfiança dels ciutadans cap als discursos polítics. Ja recordo, es tractava d’uns cursos de maleït màrqueting per a polítics, si, els ensenyaven a vendre Coca-Cola, el problema és que la política és gestió per una banda i per l’altra sentiments, de debò, no els que es poden ensenyar, difícilment un polític pot aprendre allò que li hauria de dictar el seu cor i la seva consciència.
Per acabar un rebel va intentar rebentar la reunió, amb mals “modos”, les males formes, segurament instruït per ves a saber qui amb ves a saber quines malèvoles intencions, algú em va dir que vaig treure el miura que porto dins; una cosa tinc clara em repugnen aquells que callaven amb la dictadura i ara pretenen gestionar la democràcia.
En tot cas la conclusió és clara, recuperar els missatges, aquells que porten sentiment i fer-los arribar a la gent, que és ni mes ni menys que com nosaltres, aquelles tres utopies que van servir als que van prendre La Bastille: Lliberat, Igualtat, Fraternitat, els tres lemes de la construcció universal, els deu manaments del socialisme democràtic, no socialdemocràcia com alguns incorrectament fan referència, malgrat aquells que només hi veuen un lloc per medrar i/o manar.
Fantàstica la valoració política que llegeixo de l’escriptora i amiga Empar Moliner, publicada avui a la edició catalana de El País: “Un análisis político, con perdón”, una sàtira burlesca però on hi podem veure les interlínies de la política molt ben trobades per l’Empar a la que des d’aquí felicito i a qui li còpio el títol per obrir aquest post.
