La veritat és que no he trobat un qualificatiu millor, la sala de l’auditori Enric Granados de Lleida, plena de gom a gom, en silenci, ell sòl a l’escenari, la guitarra, davant de dos amplificadors de color carabassa, com l’atri on hi havia les particel·les en català i George Moustaki amb una veu inconfusible, encara sonora malgrat els anys, anava desgranant els seus títols més coneguts i alguna concessió en català, tot un luxe.
Veus que acompanyaven harmònicament des de l’auditori al cantautor francès i alguna que altra llàgrima, els records i aquell anhel de la “révolution en permanence” , que hem perdut d’aquells temps? Jo crec que quasi bé tot i tot i Aixa encara hi som a temps re recuperar-ho?
Com pot ser que se t’esgarrifi la pell quan ens parla de la llibertat, de l’amor, de la joventut, de la mort, de la guerra... Perquè encara tenim aquell esperit revolucionari que va avançar les coses, malgrat faci més de 20 anys que tenim vint anys.
Lo dit, un luxe difícilment repetible, ara només ens cal canviar l’introducció i fer-ho més modern, perquè les patums fan llarg i feixuc l’acte, potser no caldria que s’aixequessin de la cadira, un focus i unes paraules i un convidat donant els guardons, una proposta a l’aire que ja he llençat estratègicament en el transcurs dels Vallverdú.
A la foto, de lluny, Moustaki a Lleida
Clicant sobre "Entranyable!" sentireu la melodia de "Marianne" en format mp3
