Subtrahend, és a dir prescindit del concepte territorial aquell que serveis alguns per establir un referent a la natio, i per tant potser limitant-ne altres conceptes relacionals, podem ser més pragmàtics, més racionals, i podem arribar a la conclusió que hi ha altres maneres de veure les relacions de les persones en el context de la urbs, perquè en definitiva avui, quan el model de viure es sosté fonamentalment i substancialment des d’una perspectiva urbana, sigui el nucli més o menys gran, però ja no des d’una perspectiva no sedentària, podem ja parlar d’un concepte clàssic dins de la geografia urbana: el concepte de nexes nodals, que s’utilitzen, per exemple en l’establiment de les xarxes d’infraestructures, per determinar les comunicacions, sigui quin sigui el model, ferroviari, aeri, terrestre, etc.
Aquest model nodal, també té una significació particular pel que fa referència al paper que ha de jugar la ciutat de Lleida en el territori definit per, molts anys d’història, com deia avui en Josep M. Llop, expert urbanista, en una reunió per aportar referències ciutadanes al que ha de ser el programa polític d’Àngel Ros a les properes municipals. La jornada: “La ciutat sense fronteres” com havia estat batejada pels dissenyadors de la campanya electoral i amb un títol escaient, perquè en l’àmbit del PSC hi ha gent que estem treballant a partir d’aquest concepte i hem vist com les idees que neixen a partir d’un treball teòric de la aportació de no poca gent, ha vist sorgir paradigmes de gestió com ara el consorci del transport, un instrument que rebutja ja el model metropolità dels anys 80 i 90, que inicialment havia subscrit el nostre partit i quina terminologia alguns encara utilitzen per raó de la generació a la que pertanyen, però que ja ha quedat superat en aquells vells conceptes, com m’ho reconeixia una experta geògrafa que ha assistit a la reunió i que, com jo havia arribat tard, tot i que jo per la meva mala salut de ferro, com ja sabeu.
Dèia doncs, que el concepte de xarxa nodal, de xarxa de municipis o de o municipis en xarxa, permet de reconèixer les potencialitat de cadascuna de las realitats singulars o plurals que conformen aquests entramats nodals que partissin una i una altra vegada de la ciutat de Lleida però que reconeixen les identitats peculiaritats, per petites que siguin del complex en xarxa i aquesta és la novetat, aquesta és la superació que es fa als conceptes de ciutat regió o d’àrea metropolitana, perquè, reconeguem-ho o no, no hi ha una àrea metropolitana en el nostre entorn, com s’entén aquest concepte en les teories de la geografia urbana, però és evident que hi ha un lideratge, que és un concepte que abasta alguna cosa més que la capitalitat, perquè un lideratge pot portar sense cap mena de dubte a fites importants, que la vigent Llei de Bases de Règim Local i el seu text refós fins i tot ens permeten, al marge dels instruments de les mancomunitats, i per suposat també al marge de l’establiment o no de les Vegueries, que responen a altres instruments d’altres esferes de l’administració, perquè recordem-ho, estem parlant de l’administració local.
En petit comitè, li deia precisament a aquesta geògrafa i a un grup d’amics en acabar l’acte: i si ens atrevíem a copiar, per exemple a França? Si a França que en altres coses no ens és model, en el model de descentralització administrativa respecte dels ens locals i les possibilitats d’instruments de cooperació nodal si que ens és un exemple, veieu sinó l’àrea d’Aix en Provence, amb una conurbació aproximada a la de la ciutat de Lleida.
Parlava Àngel Ros, al final de la sessió, quan jo hi era de l’àmbit d’influència de la ciutat de Lleida; certament el Pirineu sense la capital de la plana, sense la capitalitat lleidatana s’empobreix, però això és alguna cosa més que el concepte nodal del que parlem, això és un instrument o n els eixos nodals passen per definir un context territorial que ultrapassa les essències bàsiques del caduc model provincial, heretat de la divisió napoleònica i que s’institueix fa més de dos-cents anys. Segurament falta encara un debat en profunditat per a comprendre com cal establir un eix que abasti alguna cosa més que els conceptes tradicionals i falcar a partir dels eixos nodals bàsics un territori que fa de contrapès a la hiperpoblada franja litoral, potser, però cal que comencem a reflexionar sobre el país, perquè Àngel Ros ens parlava de país.
Aquest model nodal, també té una significació particular pel que fa referència al paper que ha de jugar la ciutat de Lleida en el territori definit per, molts anys d’història, com deia avui en Josep M. Llop, expert urbanista, en una reunió per aportar referències ciutadanes al que ha de ser el programa polític d’Àngel Ros a les properes municipals. La jornada: “La ciutat sense fronteres” com havia estat batejada pels dissenyadors de la campanya electoral i amb un títol escaient, perquè en l’àmbit del PSC hi ha gent que estem treballant a partir d’aquest concepte i hem vist com les idees que neixen a partir d’un treball teòric de la aportació de no poca gent, ha vist sorgir paradigmes de gestió com ara el consorci del transport, un instrument que rebutja ja el model metropolità dels anys 80 i 90, que inicialment havia subscrit el nostre partit i quina terminologia alguns encara utilitzen per raó de la generació a la que pertanyen, però que ja ha quedat superat en aquells vells conceptes, com m’ho reconeixia una experta geògrafa que ha assistit a la reunió i que, com jo havia arribat tard, tot i que jo per la meva mala salut de ferro, com ja sabeu.
Dèia doncs, que el concepte de xarxa nodal, de xarxa de municipis o de o municipis en xarxa, permet de reconèixer les potencialitat de cadascuna de las realitats singulars o plurals que conformen aquests entramats nodals que partissin una i una altra vegada de la ciutat de Lleida però que reconeixen les identitats peculiaritats, per petites que siguin del complex en xarxa i aquesta és la novetat, aquesta és la superació que es fa als conceptes de ciutat regió o d’àrea metropolitana, perquè, reconeguem-ho o no, no hi ha una àrea metropolitana en el nostre entorn, com s’entén aquest concepte en les teories de la geografia urbana, però és evident que hi ha un lideratge, que és un concepte que abasta alguna cosa més que la capitalitat, perquè un lideratge pot portar sense cap mena de dubte a fites importants, que la vigent Llei de Bases de Règim Local i el seu text refós fins i tot ens permeten, al marge dels instruments de les mancomunitats, i per suposat també al marge de l’establiment o no de les Vegueries, que responen a altres instruments d’altres esferes de l’administració, perquè recordem-ho, estem parlant de l’administració local.
En petit comitè, li deia precisament a aquesta geògrafa i a un grup d’amics en acabar l’acte: i si ens atrevíem a copiar, per exemple a França? Si a França que en altres coses no ens és model, en el model de descentralització administrativa respecte dels ens locals i les possibilitats d’instruments de cooperació nodal si que ens és un exemple, veieu sinó l’àrea d’Aix en Provence, amb una conurbació aproximada a la de la ciutat de Lleida.
Parlava Àngel Ros, al final de la sessió, quan jo hi era de l’àmbit d’influència de la ciutat de Lleida; certament el Pirineu sense la capital de la plana, sense la capitalitat lleidatana s’empobreix, però això és alguna cosa més que el concepte nodal del que parlem, això és un instrument o n els eixos nodals passen per definir un context territorial que ultrapassa les essències bàsiques del caduc model provincial, heretat de la divisió napoleònica i que s’institueix fa més de dos-cents anys. Segurament falta encara un debat en profunditat per a comprendre com cal establir un eix que abasti alguna cosa més que els conceptes tradicionals i falcar a partir dels eixos nodals bàsics un territori que fa de contrapès a la hiperpoblada franja litoral, potser, però cal que comencem a reflexionar sobre el país, perquè Àngel Ros ens parlava de país.
A la foto els models teòrics, el que alguns defensem estaria entre el model B i el C, en front del model A tradicional, model aquest, l'A, que és el model que s'ha utilitzat per definir el model d'Alta Velocitat Espanyol, per exemple, o la xarxa de les carreteres de l'Estat.
