Havíem decidit d’anar a fer un àpat, atrafegats per la feina, no us dóna de vegades la sensació que les hores i els minuts van més ràpid del que voldríeu? Doncs a mi tot sovint, i intentes de caminar més ràpid, avançar ràpidament, fer anar el teu ordenador també a la velocitat que tu voldries, però ailàs, les màquines et fan veure que els teus ritmes no són els seus, com un avís per aturar-se i desprendre’s de les aventures estressants que no porten enlloc si no les gaudeixes, com gaudir del somriure d’un amic que retrobes en un restaurant, amb la sorpresa, d’aquell instant que com sempre esdevé etern.
Mentre, parlar tot menjant, aquesta sana costum mediterrània, on el verd de l’amanida esdevé bandera de salut obligada, brindant pels èxits i fins i tot pels fracassos que mai ho són, rient, “babardejant”, com dirien els francesos, quin plaer pels sentits, us ho ben asseguro. Després, saber de l’amic malalt que també rep la teva visita amb una rialla i prendre-li la mà, en un signe inequívoc d’amistat fraternal, la millor mostra de germanonia.
Els detalls, sempre els detalls que fan que el dia esdevingui complert, com un entrant de l’àpat, un primer plat, com diria un amic, disposat a ser compartit, perquè la bellesa es troba sempre en les coses més senzilles, en les més corrents, en la paraula amable o la mirada feliç com li deia també avui a un amic amb qui comparteixo hores interessants de reflexió sobre la capacitat de donar sense esperar res a canvi i el retorn que això té. El dia esgota les seves hores, fent dels escassos segons aquells moments en els que el silenci et permet de reprendre la mirada sobre tu mateix i descobrir que encara ets viu i que val la pena de viure la vida.
Mentre, parlar tot menjant, aquesta sana costum mediterrània, on el verd de l’amanida esdevé bandera de salut obligada, brindant pels èxits i fins i tot pels fracassos que mai ho són, rient, “babardejant”, com dirien els francesos, quin plaer pels sentits, us ho ben asseguro. Després, saber de l’amic malalt que també rep la teva visita amb una rialla i prendre-li la mà, en un signe inequívoc d’amistat fraternal, la millor mostra de germanonia.
Els detalls, sempre els detalls que fan que el dia esdevingui complert, com un entrant de l’àpat, un primer plat, com diria un amic, disposat a ser compartit, perquè la bellesa es troba sempre en les coses més senzilles, en les més corrents, en la paraula amable o la mirada feliç com li deia també avui a un amic amb qui comparteixo hores interessants de reflexió sobre la capacitat de donar sense esperar res a canvi i el retorn que això té. El dia esgota les seves hores, fent dels escassos segons aquells moments en els que el silenci et permet de reprendre la mirada sobre tu mateix i descobrir que encara ets viu i que val la pena de viure la vida.
