Caminar plegats mentre sona el telèfon i t’aixoplugues al redós del paraigües que tot just permet d’esguardar-te el cap, mentre com canalla vas xafant els tolls d’aigua que la pluja tardana ens porta i recrea una nova imatge de la ciutat; tots tres, com bons amics, caminant a pas lleuger, perseguits per l’incessant xirimiri que va en augment fins que arribes al recer d’uns porxos on espolsar aquella aigua que regalima. Deixem-nos mullar!, ens deia, desafiant i aixecant la front cercant aquelles gotes fredes de tardor que cauen una rera l’altra amb marcialitat. La llum apaivaga l’efecte que sobre les llambordes gastades fa mentre s’escola pels embornals, reflectint la llum intermitent i taronja del semàfor, alhora que caminem ràpid, més ràpid encara, tot celebrant l’arribada de la pluja de tardor que neteja el cel i potser els inferns.
