La nit acompanya tantes vegades els sentiments certs i estranys que s’acumulen darrera d’una barra de bar, que resulta imprescindible d’abocar quites i fantasmes que ens envolten com frases o circumloquis, aforismes que al llarg de la nostra vida ens creen una corona de tòpics i sentiments encontrats que reflecteixen a través de les paraules d’altri les pròpies contradiccions en les relacions humanes, que de vegades esdevenen més inhumanes del que un pròpiament voldria, perquè, com ens van dir els grcs, l’home no deixa pas de ser un llop pels altres homes, malbaratant en la literatura de la sicologia social la figura socialitzant d’aquesta espècie que poc a poc ens ha anat deixant en els nostres boscos i contrades quan fa alguns decennis era molt habitual sentir-lo udolar.
L’udol del llop escenifica el nostre ser natural lligat a la presència de la natura en la nostra vida, una presència que esdevé irrefutable alhora que intransferible ens ho mirem des de la perspectiva que ho mirem, potser la simbologia del món animal i la seva transcendència en el comportament humà ens lliga encara més, vulguem-ho o no a aquesta nostra essència primigènia de sers naturals, on rau precisament la nostra pròpia humanitat, foragitada pels anhels i les ambicions, les rancúnies, les enveges, que fan que els avenços esdevinguin realment passes enrera en la nostra interacció social, en el nostre habituari.
Què ens hauria de dur a veure als nostres iguals com a iguals, a respectar el valor, els valors que compartim?, segurament, aquella necessària actitud no pas de submissió com de natural actiu respectuós amb l’existència de l’altri perquè en definitiva l’espai que compartim ens és donat, com un bé preuat que hem d’agrair dia a dia, hora a hora, segon a segon, on el nostre propi valor no s’ha de subjugar a cap altre valor que el respecte, l’educació, la concòrdia i l’estímul vital que ens ha de dur a significar-nos a favor d’un bé universal, que exclou només el senyals que no siguin capaços d’evitar tot mal.
L’udol del llop escenifica el nostre ser natural lligat a la presència de la natura en la nostra vida, una presència que esdevé irrefutable alhora que intransferible ens ho mirem des de la perspectiva que ho mirem, potser la simbologia del món animal i la seva transcendència en el comportament humà ens lliga encara més, vulguem-ho o no a aquesta nostra essència primigènia de sers naturals, on rau precisament la nostra pròpia humanitat, foragitada pels anhels i les ambicions, les rancúnies, les enveges, que fan que els avenços esdevinguin realment passes enrera en la nostra interacció social, en el nostre habituari.
Què ens hauria de dur a veure als nostres iguals com a iguals, a respectar el valor, els valors que compartim?, segurament, aquella necessària actitud no pas de submissió com de natural actiu respectuós amb l’existència de l’altri perquè en definitiva l’espai que compartim ens és donat, com un bé preuat que hem d’agrair dia a dia, hora a hora, segon a segon, on el nostre propi valor no s’ha de subjugar a cap altre valor que el respecte, l’educació, la concòrdia i l’estímul vital que ens ha de dur a significar-nos a favor d’un bé universal, que exclou només el senyals que no siguin capaços d’evitar tot mal.
