El valor d’un somriure, del silenci, de la pau, és un valor intangible, tampoc mesurable, segurament aquell qui camina amb el cos encongit i transmet poca empatia al seu entorn, engull aquell neguit permanent que li dibuixen una mirada circumspecta, una nul·la percepció que aquells valors ens donen, com donem gràcies, alguns, per viure cada dia i cada instant, conscients que ens és atorgat de viure com un prestem permanent en el que els signes vitals en són la penyora, com el cor i l’ànima l’instrument, de manera que sempre hi haurà qui ho vulgui utilitzar en contra teva. Aleshores és quan cal fer intensa aquella harmonia en la que el silenci ens condueix al valor precís de les coses.
Avui, la meva amiga Cristina Catarecha ha inaugurat el seu blog, en la solemnitat de la xarxa, en la solitud del silenci, un nou instrument per a somriure al nostre entorn, per parlar des d’on la paraula i la fotografia ens les proposarà per jugar a fer sentir, a fer saber. Us convido a ser-li fidel dia a dia, el que la farà també renovar continguts.
Benvinguda a la xarxa, Cristina!
