Avui venia convençut que em seria difícil trobar de que parlar, de quina cosa adduir per poder semblar original quan hores d’ara resulta tot tant repetit, però després d’entendre com Quim Monsó, l’admirat Quim, es recreava en el seu propi discurs per dir alguna cosa de nou en aquella fira alemanya, m’he dit que potser aquesta és la millor manera de ser transcendent.
De fet, allò políticament correcte queda obsolet a marxes forçades, quan també un voldria de vegades perdre’s en el marasme de les coses intranscendents i dibuixar-se com un ciutadà normal, amb qui et sents identificat perquè comparteixes els seus problemes, però clar potser això seria massa corrent, parlar del que costa arribar a final de mes o com encara no hem superat aquella abusiva adaptació a l’euro del preu del diari o del cafè que ja ningú sembla voler recordar, perquè tot plegat ja està igual de car com ho està a la resta d’Europa.
Pensar per la gent, identificar per ella quins són els seus problemes i decidir quines han de ser les seves solucions, és hores d’ara una lletania que anirem escoltant dia rera dia, com una llarga marxa Radetzky on cal picar fort de mans de manera cadenciosa si no vols quedar fora de ritme. En tot cas sempre queda el recurs de la política 2.0, usar de la xarxa per a crear consciència col·lectiva i debatre allò que ja ens va dir Marx, com ens ha recordat recentment Eric Hobsbauwm als seus 93 anys, que aquell ja va vaticinar al segle XIX la globalització, mentre alguns analistes forjats a les files del neo liberalisme ens diuen que cal una més gran flexibilitat en àrees de la vida ciutadana regulades per les forces del mercat.
Segurament el mercat de valors res té a veure amb el mercat on ens mirem els filets i comprem les bledes, perquè aquestes no cotitzen al selectiu Ibex 35. Potser val la pena pensar-hi per poder calibrar la distància entre el preu del llonsat i el valor de les accions, la mateixa que pot semblar existir entre la política i la realitat.
De fet, allò políticament correcte queda obsolet a marxes forçades, quan també un voldria de vegades perdre’s en el marasme de les coses intranscendents i dibuixar-se com un ciutadà normal, amb qui et sents identificat perquè comparteixes els seus problemes, però clar potser això seria massa corrent, parlar del que costa arribar a final de mes o com encara no hem superat aquella abusiva adaptació a l’euro del preu del diari o del cafè que ja ningú sembla voler recordar, perquè tot plegat ja està igual de car com ho està a la resta d’Europa.
Pensar per la gent, identificar per ella quins són els seus problemes i decidir quines han de ser les seves solucions, és hores d’ara una lletania que anirem escoltant dia rera dia, com una llarga marxa Radetzky on cal picar fort de mans de manera cadenciosa si no vols quedar fora de ritme. En tot cas sempre queda el recurs de la política 2.0, usar de la xarxa per a crear consciència col·lectiva i debatre allò que ja ens va dir Marx, com ens ha recordat recentment Eric Hobsbauwm als seus 93 anys, que aquell ja va vaticinar al segle XIX la globalització, mentre alguns analistes forjats a les files del neo liberalisme ens diuen que cal una més gran flexibilitat en àrees de la vida ciutadana regulades per les forces del mercat.
Segurament el mercat de valors res té a veure amb el mercat on ens mirem els filets i comprem les bledes, perquè aquestes no cotitzen al selectiu Ibex 35. Potser val la pena pensar-hi per poder calibrar la distància entre el preu del llonsat i el valor de les accions, la mateixa que pot semblar existir entre la política i la realitat.
Article publicat radiofònicament a Onda Cero de Lleida
