Amin Maalouf ens parla en el seu darrer llibre de la nova perspectiva dels valors; parlem segurament del paper que els valors “tradicionals” defineixen en la configuració del paradigma nou, com en una clau absolutament dialèctica s’estableix un diàleg entre les diferents interpretacions que de l’aspecte social se’n deriven, a la recerca de la tercera proposta que estableix un principi de proximitat entre les dues propostes sotmeses a dialèctica. Segurament la perspectiva de Maalouf resulta limitada per la seva pròpia formació acadèmica com per la seva pròpia història personal, la seva relació intrínseca amb les cultures que troben la frontera en un país com ara el Líban, cruïlla de civilitzacions des d’una concepció utòpica en la primigènia manera de concebre de l’orient i l’occident com a elements de frontera.
Potser la realitat mateixa ens hauria de dur, de nou a la visió retrospectiva del concepte llibertat, un concepte que, en consonància mateixa amb el concepte democràcia, esdevé cooptat manta vegades per la pròpia essència del partit, entès des de la concepció del poder en perspectiva webberiana. Potser per obviar la millor de les interpretacions del concepte que ens feu Isaiah Berlin, seria bo d’acudir a noves perspectives en la definició mateixa del terme, per a retrobar aquella essència primigènia, perduda ara en els escusats de la societat mateixa com en els calaixos del poder.
S’Atribueix a Georges Washington la dita que “la llibertat mai és lliure”, segurament perquè l’estadista va conèixer de primera mà la perspectiva diversa que en el trànsit de la percepció monàrquica a la república pot veure’s en la limitació de la prospectiva del domini personal i és en aquesta prospecció com cal recordar que la llibertat, el concepte, va requerir als Estats Units, el que Alan Clements ens defineix com: “valentía, revolució i armes”, si ens movem encara en les perspectives que del conflicte heretem de Max Weberperò la ruptura de la concepció de la violència ens podria situar una mica més enllà de la que el creador de les teories del conflicte ens apuntava i ens permetria de descobrir com existeix un concepte que apunta a la consciencia mateixa dels essers humans per a determinar la que s’anomena la certesa de l’horror, com a complement a aquells aspectes iniciàtics de la valentia i la revolució, tot i que, como reconeix el mateix Weber: “els interessos materials i ideals i no les idees, dominen directament l’acció dels homes”.
Diu el sociòleg alemany, en el treball que havia de ser titulat: “Arxiu de ciència social i política social”, al que finalment es va batejar amb el títol de “La ètica protestant i l’esperit del capitalisme” - potser per raons de màrqueting editorial més que per raons de perspectiva tot i que la visió teològica planeja sens dubte en la seva investigació-, que: “els calvinistes francesos estan quan menys tant allunyats del món com els catòlics alemanys del nord, quin catolicisme és més sincer íntim i sincer”, i és en aquest sentit que Weber ens descobreix la tendència pietista, com una variable pura i intrínsecament cristiana que ens apunta a un element sincrètic com ara la conversió com a variable independent en la conformació d’una interpretació qualitativa del concepte mateix de llibertat en la determinació europea del terme.
