Em deia aquesta tarda un amic, un bon amic amb el que comparteixo no poques estones i una idea: la de la piràmide i la construcció, que la millor actitud a la vida, però també en la política, fonamentalment en la política, diria jo, és la prudència. Certament aquesta asseveració és justa, com ho era la filosofia que ensenyava Xenó de Cítion al 300 ac. a Athina (Grècia), perquè la prudència, o com deia aquest filòsof: la impertorbabilitat, només és assolible a través del coneixement i de la assumpció de la raó universal, la única manera que porta a la impertorbabilitat de l’ànima.
Potser la realitat de les coses i les paraules com descrivien els estòics, la unitat de l’univers en el foc diví, el logos i la seva preocupació fonamental aconseguir la felicitat, l’eudaimonia, continuen essent tant vigents com fa més de dos mil anys: ser feliç és ser virtuós, mitjançant l’adaptació a les circumstàncies que ens envolten, sí allò de transformar la societat, aquella màxima marxiana (que no marxista).
