L'alacantí Enric Balaguer, escrivia abans d'acabar el segle XX que estem “instal·lats en una cultura de simulacre, de màscares, d'impulsos clònics, (on ) els rastres de la creació -encara que siguin parcials i amb matisos- no importen. S'obre un gran dubte sobre allò que és real, perquè ha desaparegut. En una cultura que ha fet de la falsedat el seu centre, molesta qualsevol impuls d'autenticitat (un empeny que s'observa atàvic, desfasat, improductiu en els nostres dies) i tot és un clam per a la impostació”.
Les paraules d'aquest escriptor valencià resulten avui tant vigents com ahir o com ho seran demà. El seu context feia referència al món que estem creant, una cultura de la falsedat que abasta tots els àmbits de les relacions humanes, de les relacions socials i que acaba impregnant-ho tot, absolutament tot: política, empresa, lleure, informació; fruit fonamentalment d'una consciència fragmentada, però alhora d'un reconeixement molt proper dels fets, de qualsevol fet.
Certament, pensar i opinar, probablement estan de més avui en dia, molts ho notem en els nostres respectius àmbits i això ens pot portar a deixar el món (sigui quin sigui l'àmbit) en mans de mediocritats. Dies enrere llegia a un rotatiu d'àmbit nacional com en els ambients polítics nord-americans es plantegen obertament la imbecil·litat del seu president, és aquesta una victòria moral del liberalisme? No ho crec pas, més aviat pot resultar ser la constatació que determinats factors ajuden a arribar algú a llocs de responsabilitat que no li correspondrien atenent la seva formació, o preparació o condicions d'idoneïtat.
