Sortir a passejar, a la fresca, de bon matí, esgotant unes vacances que de vegades et poden semblar immerescudes, veure la ciutat tranquil·la, només els obrers estrangers de les subcontractes com una torre de babel proclamant a crits les seves identitats estranyes: Polònia, Ucraïna, Senegal, Gàmbia..... tot just abans de fer passar pel despatx i recollir la premsa del dia, com trepitjant uns carrers acabats de posar, aquest cop sí si parlem de l’eix.
El món a aquestes hores del matí es veu amb els matisos de la llum que s’esmicola per les pedres velles, les pedres noves, els tubs, les conduccions, la pols. Algun comerç ha obert ja, el seu propietari escombra el terra o el rega, com antuvi quan la ciutat era menys ciutat i més poble.
Em deia un bon amic, que Lleida, la ciutat, és com una jove adolescent que ha deixat aquella infantesa de poble i encara el seu futur cap a una maduresa de ciutat gran que ha de perdre alguns tics.
Obres el diari i veus la foto d’un líder polític en bicicleta per Lleida i veus com el model “rosa” s’imposa una i una altra vegada en el quefer polític i la bucòlica sensació amb que s’ha iniciat el dia se’n va en orris perquè ja no saben que fer per sortir a la premsa i segur que ens obsequiaran amb d’altres fotos més endavant.
Tanco els diaris i torno a gaudir ja de la calor del dia que ens obsequia amb un sol d’estiu plaent, ara ja amb la ciutat plena de vida. Ui com m’ha crescut la barba, corro a retallarme-la.
