Segurament a molts els agradaria que aquest nefanda situació, aquest nauseabund atemptat del pàrking de la T-4 de Barajas, fos el final d’un procés de pau que duria a la finalització de 46 anys de fer de la política violència. Resulta també vomitiu com s’intenta culpabilitzar des de les files de la intransigència un govern que ha intentat obrir un procés que dugés a la fi d’aquella situació.
El fet innegable i reprovable que s’ha cobrat dues víctimes més, previsiblement que sumaran un 936 morts i molts, molts ferits i mutilats, ha assestat un cop important a la política de diàleg oberta pel president José Luís Rodríguez Zapatero; un desig inatacable el del president del govern espanyol, que apostava per la pau en el diàleg, un procés que ningú preveia fàcil, com tampoc ho va ser, com tampoc ho és, el procés d’Irlanda de Nord, cert que salvant les distàncies d’ambdues situacions, però amb unes connotacions similars i del que molts teníem clar que no hi va haver una forma expeditiva, perquè els radicals de les faccions integrants de la lluita armada nord-irlandesa van contribuir durant tot el procés a obstaculitzar-lo i deteriorar-ho greument, portant-lo a situacions límits, malgrat en aquella situació hi hagués una declaració d’”aturada del foc permanent”, quelcom de similar fet per la organització terrorista basca.
Que els extrems es toquen és innegable, quan bona part de la societat basca i espanyola eren a favor del diàleg per aconseguir una pau durable, els dos extrems de la corda, per una banda el Partit Popular i com no la AVT amb els seus atacs a la seu del PSOE i els atacs verbals a la figura del President del Govern, quelcom d’inadmissible en democràcia, i per altra banda la radicalitat de qui porta la seva veu en forma de bomba mortífera amb autoria amb firma d'autor, l'organització terrorista ETA , s’ajuden per esmicolar els avenços que s’haguessin pogut produir.
Algun opinòleg es pregunta a qui beneficia aquesta situació i no erra en fer-se aquesta dramàtica pregunta.
El fet innegable i reprovable que s’ha cobrat dues víctimes més, previsiblement que sumaran un 936 morts i molts, molts ferits i mutilats, ha assestat un cop important a la política de diàleg oberta pel president José Luís Rodríguez Zapatero; un desig inatacable el del president del govern espanyol, que apostava per la pau en el diàleg, un procés que ningú preveia fàcil, com tampoc ho va ser, com tampoc ho és, el procés d’Irlanda de Nord, cert que salvant les distàncies d’ambdues situacions, però amb unes connotacions similars i del que molts teníem clar que no hi va haver una forma expeditiva, perquè els radicals de les faccions integrants de la lluita armada nord-irlandesa van contribuir durant tot el procés a obstaculitzar-lo i deteriorar-ho greument, portant-lo a situacions límits, malgrat en aquella situació hi hagués una declaració d’”aturada del foc permanent”, quelcom de similar fet per la organització terrorista basca.
Que els extrems es toquen és innegable, quan bona part de la societat basca i espanyola eren a favor del diàleg per aconseguir una pau durable, els dos extrems de la corda, per una banda el Partit Popular i com no la AVT amb els seus atacs a la seu del PSOE i els atacs verbals a la figura del President del Govern, quelcom d’inadmissible en democràcia, i per altra banda la radicalitat de qui porta la seva veu en forma de bomba mortífera amb autoria amb firma d'autor, l'organització terrorista ETA , s’ajuden per esmicolar els avenços que s’haguessin pogut produir.
Algun opinòleg es pregunta a qui beneficia aquesta situació i no erra en fer-se aquesta dramàtica pregunta.
