L’article 47 de la Constitució espanyola de 1.978 estableix que “Tots els espanyols tenen el dret de gaudir d’una vivenda digna i adequada. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sol d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”. L'article 26 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, estableix que: “Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d'establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret, amb les condicions que determinen les lleis. “
Ara França, que no reconeix constitucionalment aquest dret és planteja una iniciativa legislativa a l’efecte, com en el seu moment al 2003 ho va fer Escòcia amb la Homeless act, per tant els portem certa avantatja en la determinació jurídica d’un dret que, al menys pel que fa al text constitucional era certament novedós i del que no se n’ha pres prou consciència fins ara, en el moment en el que la borsa immobiliària ha fet que ja no estigui a l’abast de tothom l’accés a la vivenda, moment en el que una part de la ciutadania, i no m’estic referint al moviment okupa, ha considerat que s’estava vulnerant els seus drets.
Certament, mentre hi havia una consciència clara de la necessitat d’una autèntica regulació oficial del dret al treball també reconegut constitucionalment i ningú, al menys no en veu alta, s’havia plantejat mai deixar en mans del mercat la autoregulació del sistema, exigint-ne una intervenció i regulació absoluta per part de l’Estat, el dret a la vivenda no ha seguit aquesta regulació de desenvolupament constitucional, malgrat, això si se n’ha fet amb millor o pitjor fortuna una legislació sobre el sòl i una interpretació que en alguns casos ens ha portat, per portar exemples límits als models de Marbella o Andratx, amb el ben entès que n’hi pot haver d’altres.
Certament és arribada l’hora no tant de satisfer les necessitats com de sacsejar, la república, diuen els francesos, nosaltres haurem de dir el regne i regular els instruments normatius que ens calen a tots plegat. En tot cas, estem un pas més enllà del que estan hores d’ara francesos i escocesos, per posar un exemple, però podem donar-hi algunes passes més?
