Quan Maria Palau em demana una reflexió per al diari El Punt, en un reportatge que aquest rotatiu publicarà el diumenge dia 18, sobre els creadors emergents de l’art contemporani català, el primer que se m’acut és de pensar com és aquesta nova generació, al meu entendre, potser una de les millors formades de la historia de l’art, o bé des de la perspectiva de la mateixa historia de l’art, o bé des de la perspectiva de la formació i el mestratge en les diferents escoles.
Segurament aquesta primera introducció no aporta cap novetat, si tenim en compte que tots els estudis ens estan dient precisament això, la alta formació d’aquestes noves generacions, però cal tenir present que és important de reconèixer-ho en l’àmbit concret de la creació artística, perquè sense una formació acadèmica o professional, difícilment pot arribar a realitzar-se una bona aportació en l’àmbit de la creació artística.
El handicap principal amb el que es troben aquestes noves generacions, és precisament que el recorregut de les escoles clàssiques en el context creatiu no han deixat pas, encara, a nous paradigmes estètics, a noves formulacions i la evolució del context artístic es troba donant voltes a l’entorn permanent de les formulacions estilístiques i estètiques dels grans noms de l’art, de manera que resulta paradoxal, esperar de les noves generacions d’artistes alguna proposta nova, quan sempre seran sotmesos a l’anàlisi a partir d’aquest paradigma ja clàssic.
Segurament el procés evolutiu de la societat i fonamentalment en allò que fa referència al desenvolupament tant dels processos de la biotecnologia com de les tecnologies de la informació i la comunicació, ens hauran de permetre, a ben segur, rebre nous ímputs en lo relatiu a la creació artística en els propers deu o quinze anys. Mentre tant, el corresponent artístic es limitarà al procés imitador, al procés amplificador de les grans escoles contemporànies, des de perspectives estètiques dispars, tot i així cal reconèixer el treball investigador que realitzen aquests joves en un context tant i tant difícil, en un escenari absolutament advers. Cert és però que diferents àmbits de la quotidianitat, com ara el disseny en les seves diferents vessants, reben no poques aportacions dels creadors contemporanis, aconseguint d’aquesta manera que l’art contemporani prengui possessió de la vida diària, quelcom a lo que aspira l’art, a ser una extensió estètica de l’individu, de la pròpia societat i el seu context. Podem trobar també noves realitats creatives, el llenguatge audiovisual en totes les seves vessants, per exemple, on molts creadors d’aquestes noves generacions descobreixen les possibilitats expressives, de manera que el procés d’investigació, el procés d’anàlisi continua, a través dels instruments que ens són propis en la quotidianitat com a suports de l’expressió estètica.
Segurament aquesta primera introducció no aporta cap novetat, si tenim en compte que tots els estudis ens estan dient precisament això, la alta formació d’aquestes noves generacions, però cal tenir present que és important de reconèixer-ho en l’àmbit concret de la creació artística, perquè sense una formació acadèmica o professional, difícilment pot arribar a realitzar-se una bona aportació en l’àmbit de la creació artística.
El handicap principal amb el que es troben aquestes noves generacions, és precisament que el recorregut de les escoles clàssiques en el context creatiu no han deixat pas, encara, a nous paradigmes estètics, a noves formulacions i la evolució del context artístic es troba donant voltes a l’entorn permanent de les formulacions estilístiques i estètiques dels grans noms de l’art, de manera que resulta paradoxal, esperar de les noves generacions d’artistes alguna proposta nova, quan sempre seran sotmesos a l’anàlisi a partir d’aquest paradigma ja clàssic.
Segurament el procés evolutiu de la societat i fonamentalment en allò que fa referència al desenvolupament tant dels processos de la biotecnologia com de les tecnologies de la informació i la comunicació, ens hauran de permetre, a ben segur, rebre nous ímputs en lo relatiu a la creació artística en els propers deu o quinze anys. Mentre tant, el corresponent artístic es limitarà al procés imitador, al procés amplificador de les grans escoles contemporànies, des de perspectives estètiques dispars, tot i així cal reconèixer el treball investigador que realitzen aquests joves en un context tant i tant difícil, en un escenari absolutament advers. Cert és però que diferents àmbits de la quotidianitat, com ara el disseny en les seves diferents vessants, reben no poques aportacions dels creadors contemporanis, aconseguint d’aquesta manera que l’art contemporani prengui possessió de la vida diària, quelcom a lo que aspira l’art, a ser una extensió estètica de l’individu, de la pròpia societat i el seu context. Podem trobar també noves realitats creatives, el llenguatge audiovisual en totes les seves vessants, per exemple, on molts creadors d’aquestes noves generacions descobreixen les possibilitats expressives, de manera que el procés d’investigació, el procés d’anàlisi continua, a través dels instruments que ens són propis en la quotidianitat com a suports de l’expressió estètica.
