Llegia, en aquestes interminables hores que em dona la meva lenta recuperació, un article del politòleg, Joan Subirats, Catedràtic de Ciència Política de la UAB a El País, i la darrera de les seves frases m’ha portat a la reflexió que us faig avui, que segurament haureu llegit més d’una i més de dues vegades en aquest blog, aquelles i aquests que us sentiu interessats per les meves reflexions.
Diu Subirats, i cito textualment: “…potser hauríem de començar a pensar que sols, per molt nostres que siguem, no aconseguirem escapolir-nos de les nostres angoixes, si no recuperem un cert sentit col·lectiu de la nostra convivència”.
Aquesta frase, lapidària, diria jo, ens hauria de portar a pensar com l’individualisme, aquella teorització que tant bé feia la nro. 2 del PP per Barcelona, catedràtica de Dret Constitucional per a més senyals, però absolutament ignorant en matèria ideològica, que afirma que la societat vol un retorn al liberalisme conservador, si remarco liberalisme conservador, dos conceptes diferents, de vegades oposats, però com que tothom avui pot fer càtedra, doncs ja veieu….
Si, l’individualisme, el culte a lo material, a la possessió encara que sigui al context de la individualitat en front de la col·lectivitat, de la societat, és aquella que impera, és una de les fites de la globalització liberal enfrontada a l’internacionalisme, a la fraternitat universal i per tant als altres dos principis que deriven, curiosament de les revolucions burgeses, no pas proletàries, la llibertat i la igualtat. Com podem ser lliures i iguals si no aportem una determinada visió del món al nostre entorn, si deixem que el món giri sense que nosaltres hi interferim?
Per això crec que Joan Subirats ha estat encertat en cloure el seu article amb la frase que us he presentat, perquè la identitat es crea a partir de referents que ens fan més iguals a totes i a tots, malgrat diferencies d’estructures que, no ho dubteu, no son absolutament salvables, només cal estar-hi disposats.
Diu Subirats, i cito textualment: “…potser hauríem de començar a pensar que sols, per molt nostres que siguem, no aconseguirem escapolir-nos de les nostres angoixes, si no recuperem un cert sentit col·lectiu de la nostra convivència”.
Aquesta frase, lapidària, diria jo, ens hauria de portar a pensar com l’individualisme, aquella teorització que tant bé feia la nro. 2 del PP per Barcelona, catedràtica de Dret Constitucional per a més senyals, però absolutament ignorant en matèria ideològica, que afirma que la societat vol un retorn al liberalisme conservador, si remarco liberalisme conservador, dos conceptes diferents, de vegades oposats, però com que tothom avui pot fer càtedra, doncs ja veieu….
Si, l’individualisme, el culte a lo material, a la possessió encara que sigui al context de la individualitat en front de la col·lectivitat, de la societat, és aquella que impera, és una de les fites de la globalització liberal enfrontada a l’internacionalisme, a la fraternitat universal i per tant als altres dos principis que deriven, curiosament de les revolucions burgeses, no pas proletàries, la llibertat i la igualtat. Com podem ser lliures i iguals si no aportem una determinada visió del món al nostre entorn, si deixem que el món giri sense que nosaltres hi interferim?
Per això crec que Joan Subirats ha estat encertat en cloure el seu article amb la frase que us he presentat, perquè la identitat es crea a partir de referents que ens fan més iguals a totes i a tots, malgrat diferencies d’estructures que, no ho dubteu, no son absolutament salvables, només cal estar-hi disposats.
