Ahir al vespre, l'Àngel Ros, tancava el cicle de conferències d’alcaldables que ha organitzat l’ateneu popular de ponent, un cicle al meu entendre mal programat, segur que fet amb la millor de les intencions, però excessivament lluny dels comicis, al menys no ho han fet al mes de gener com inicialment estava previst.
En tot cas ha estat una xerrada, que va titular així: "La cultura de Lleida per al segle XXI", en la que va estar arropat per una bona munió d’amics que erem en primera fila i amb una assistència més que considerable, que omplia la Sala Nausica de l’Ateneu a banda de la gent dreta que seguia les disquisicions del candidat socialista.
De fet ha fet una glosa transversal amarada del concepte “cultura” entès com a canvi de paradigma, perquè per a nosaltres, els progressistes, la cultura és alguna cosa més que l’element simbòlic, és com deia Ros, el concepte de l’art, de la filosofia diria jo, amb una referència clara a com va ser el procés de ruptura que va representar el pas de la alta edat mitjana al Renaixement.
M’he trobat absolutament còmode escoltant-lo, probablement perquè al llarg del seu discurs he anat descobrint no poques referències ideològiques que m’eren properes i no poques reflexions que coneixia, amb un apunt als constructors de piràmides que segurament pocs haurem entès, però que té un significat profund dins de les meves pròpies conviccions.
És evident, com em deia algú que ”no hi ha color”, però encara més: només ell té un projecte que abasta alguna cosa més que el propi localisme o provincianisme, que altres lideratges representen. el model de Ros abasta, com tantes vegades he reivindicat, un paper de la ciutat de Lleida en el concert de les ciutats mitjanes no ja de l’Estat, també d’Europa, a través de la cultura, de la ciència, de les humanitats i de l’art.
En tot cas ha estat una xerrada, que va titular així: "La cultura de Lleida per al segle XXI", en la que va estar arropat per una bona munió d’amics que erem en primera fila i amb una assistència més que considerable, que omplia la Sala Nausica de l’Ateneu a banda de la gent dreta que seguia les disquisicions del candidat socialista.
De fet ha fet una glosa transversal amarada del concepte “cultura” entès com a canvi de paradigma, perquè per a nosaltres, els progressistes, la cultura és alguna cosa més que l’element simbòlic, és com deia Ros, el concepte de l’art, de la filosofia diria jo, amb una referència clara a com va ser el procés de ruptura que va representar el pas de la alta edat mitjana al Renaixement.
M’he trobat absolutament còmode escoltant-lo, probablement perquè al llarg del seu discurs he anat descobrint no poques referències ideològiques que m’eren properes i no poques reflexions que coneixia, amb un apunt als constructors de piràmides que segurament pocs haurem entès, però que té un significat profund dins de les meves pròpies conviccions.
És evident, com em deia algú que ”no hi ha color”, però encara més: només ell té un projecte que abasta alguna cosa més que el propi localisme o provincianisme, que altres lideratges representen. el model de Ros abasta, com tantes vegades he reivindicat, un paper de la ciutat de Lleida en el concert de les ciutats mitjanes no ja de l’Estat, també d’Europa, a través de la cultura, de la ciència, de les humanitats i de l’art.
