Brolla del silenci estant, com una carícia que et recorre l’ànima. Et pertany, com un tresor que s’acumula i fa interès, guardat en aquell bagul vell i desarmat, de pell adobada, d’olor de fusta. L’escoltes com un plany que plana a l’alba, mentre tot just la llum, la seva llum, s’esmicola per entre els racons.