Plau de mirar al bosc, aquells arbres vells, aquells xops, aquelles alzines on encara n’hi ha, o aquells pins pinyoners que tant plaïen l’avi. Recórrer aquells camins que arreceren la vegetació a banda i banda, simulant un país diferent, mitle european potser, on la vegetació t’aborda amb matisos de verd que delectegen la vista.
La frescor omplia aquella estona i l’olor, aquella olor que frega els narius de les fragàncies boscúries, se t’endinsen al nas com prenent part de tu i transportant-te amb els perfums que destil·len aquelles arbrades. Feia temps que la sequessa ens ho impedia, com tornar a veure aquells cels vermells amb les boirines que transpiren del terra, com recrear nous paisatges plàcids en les tardes de la primavera estant.
Ens llegirem en les histories personals i particulars que duem penjades com tirabuixons de la nostra pell endurida, d’històries embolcallades de presències i absències; farem dels sabors, dels principis i dels finals com un degotall d’aquella aixeta plúmbica que ens regalima en aquella pica vella, encara de marbre, on l’àvia fregava les patates amb paper de vidre, per no llençar res, ens deia, records de temps de guerra.
Aquella pressa que abraona, empeny i emprenya, distreu de gaudir dels instants, mai repetits, sempre distints; desdiu de saber-nos portadors de les herències, de tradicions diàries, on el somriure o la salutació viuen o malviuen ja quan esgotem els dies, sense descans de vegades, en el nostre lent caminar; mentre, la nit de la vida cau quan tot s'esgota; el llam lluenteja al cel.....
La frescor omplia aquella estona i l’olor, aquella olor que frega els narius de les fragàncies boscúries, se t’endinsen al nas com prenent part de tu i transportant-te amb els perfums que destil·len aquelles arbrades. Feia temps que la sequessa ens ho impedia, com tornar a veure aquells cels vermells amb les boirines que transpiren del terra, com recrear nous paisatges plàcids en les tardes de la primavera estant.
Ens llegirem en les histories personals i particulars que duem penjades com tirabuixons de la nostra pell endurida, d’històries embolcallades de presències i absències; farem dels sabors, dels principis i dels finals com un degotall d’aquella aixeta plúmbica que ens regalima en aquella pica vella, encara de marbre, on l’àvia fregava les patates amb paper de vidre, per no llençar res, ens deia, records de temps de guerra.
Aquella pressa que abraona, empeny i emprenya, distreu de gaudir dels instants, mai repetits, sempre distints; desdiu de saber-nos portadors de les herències, de tradicions diàries, on el somriure o la salutació viuen o malviuen ja quan esgotem els dies, sense descans de vegades, en el nostre lent caminar; mentre, la nit de la vida cau quan tot s'esgota; el llam lluenteja al cel.....
.jpg){kind=link}