No he entès mai aquelles manifestacions no reivindicatives, festives; “para que coño sirven”es preguntaria el que va ser un bon amic meu, fidel a l’ofrena floral del primer de maig als Camps Elisis de Lleida, davant el bust de Pablo Iglesias. Per cercar aquella foto aguantant una pancarta, buscant portades de diari o alguna més en la que sentir-se human politic person, probablement. Però el cert és que el valor de la classe obrera, aquella que ha sofert al llarg de la història en pell pròpia els canvis de paradigma i que continua reben, perquè potser s’ha perdut tot el sentit i ningú no sap gestionar aquella societat de l’oci tant ben descrita per Marx.... Quin sentiment ha de tenir aquell que té un treball a precari, que cerca en competència dins del mercat el nínxol, un mercat en el que ens hem resistit a tot el que no sigui consum per fer del consum el màxim exponent del que som, del que ens defineix com a societat i per tant ens uniformitza, malbaratant valors com ara la solidaritat perquè aquest principi no ens val si no ens solidaritzen amb un mateix?
De que serveix enlairar banderes vermelles, sinó ens reconeixem com a classe, sinó sabem descobrir en la nostra igualtat el que els científics socials ens han descrit, sinó sabem veure que encara restem lluny de saber-nos fraternals més que solidaris, perquè no reconeixem en el germà els límits de la nostra pròpia inquina. Potser quan els “pares liberals” entonaven els clams de la llibertat, desconeixien que les revolucions burgeses tampoc van tenir en compte als milions d’homes i dones que pateixen encara ara per a poder subsistir , però ailàs, Madràs ens queda molt lluny, potser tant com els suburbis de totes les grans ciutats on hi ha instal·lada la pobresa, un fidel reflex de la nostra mateixa pobresa de valors. Mentre l’alegria embarga l’ambient i si el temps acompanya, perquè si plou tot i la sequera això no seria un bon dia, aixecaran barbetes, discursos elaborats, pocs convençuts, poc esperit obrer, poc esperit intel·lectual, mentre algú deu riure feliç al redós de la càlida presència en que embolcalla els seus havers, els nostres.
De que serveix enlairar banderes vermelles, sinó ens reconeixem com a classe, sinó sabem descobrir en la nostra igualtat el que els científics socials ens han descrit, sinó sabem veure que encara restem lluny de saber-nos fraternals més que solidaris, perquè no reconeixem en el germà els límits de la nostra pròpia inquina. Potser quan els “pares liberals” entonaven els clams de la llibertat, desconeixien que les revolucions burgeses tampoc van tenir en compte als milions d’homes i dones que pateixen encara ara per a poder subsistir , però ailàs, Madràs ens queda molt lluny, potser tant com els suburbis de totes les grans ciutats on hi ha instal·lada la pobresa, un fidel reflex de la nostra mateixa pobresa de valors. Mentre l’alegria embarga l’ambient i si el temps acompanya, perquè si plou tot i la sequera això no seria un bon dia, aixecaran barbetes, discursos elaborats, pocs convençuts, poc esperit obrer, poc esperit intel·lectual, mentre algú deu riure feliç al redós de la càlida presència en que embolcalla els seus havers, els nostres.
