La complexitat transcendental de la gestió heracliana de la convivència, quan el model de la Grècia clàssica esdevé ultrapassat per la semàntica a l’ús en el segle XXI, ens permet d'observar com es mimetitzen models antecessors, com se’ns dibuixen escenaris on la deriva no democràtica esdevé normalitzant, perquè l’error en les estratègies de definició social, el que de vegades en el reconeixement de la nostra societat es defineix com franquisme sociològic existeix, de igual manera com alguns autors reconeixen com en els contextos de fanatisme i violència[1] “els pocs actuen per tots”, i com ,de fet, “la denominada revolució estudiantil dels 60 va ser dirigida pel cinc per cent de la població universitària, de manera que els percentatges pesen en democràcia, però son insignificants en contextos no democràtics”[2].
