Lorin Maazel (1986), Herbert von Karajan (1987), Claudio Abbado (1988, 1991), Carlos Kleiber (1989, 1992), Zubin Mehta (1990, 1995, 1998, 2007), Riccardo Muti (1993, 1997, 2000, 2004) Lorin Maazel (1994, 1996, 1999, 2005), Seiji Ozawa (2002), Nikolaus Harnoncourt (2001, 2003), Mariss Jansons (2006), Georges Prêtre (2008, 2010) i Daniel Barenboim (2009), la mirada en les grans batutes i tots els sentits presents en el despertar del matí del primer dia de l’any que neix solejat amb temperatures tardorades més que no pas hivernals, ens oferia aquella mirada particular, de qui alguna vegada es va fer dir Georges Dherain, sobre Johann Strauss, amb alguna aclucada d’ull a Offenbach, Nicolai o Lumbye, l’ancià director transmet encara una màgia difícil d’igualar, un estil desenfadat d’entendre la música en aquell temple on les muses de les arts des del sostre contemplen la tasca de les cariàtides vigilants... desprès, amb els sentits desperts, t’entretens en el jardí en la cura de les teves plantes, amarat en la bellesa, com qui se sap privilegiat de poder gaudir de tot allò senzill que ens envolta, ens comboia dels sentiments i ens embolcalla la moral....
