“A la plana rasa, sota la nit sense estrelles, d’una obscuritat i una espessor de tinta, un home anava sol per la gran carretera de Manchiennes a Monsou, deu quilòmetres de paviment entretallat a través dels camps de betteraves. Davant d’ ell, no veia més que el terra negre, i no hi tenia que la sensació de l’ immensitat en l’horitzó en la pla, més que pel rebuf del vent de març, ràfegues llargues com sobre un mar, glaçades d’haver ventat pels llocs costers i terres nues. Cap ombra d’arbre tacava el cel, el paviment anava dibuixant una línia en mig de l’encegadora foscor de les tenebres.”[1]
[1] Zola, Émile. Germinal. Ed. Bibliobazaar. LLC. 2007.Pag. 9
