“En totes les profecies està escrita la destrucció del món. Totes les profecies expliquen que l’home crearà la seva pròpia destrucció. Però els segles i la vida que sempre es renova engendraren també una generació d’estimadors i de somniadors; homes i dones que no somniaren en la destrucció del món, sinó en la construcció del món de les papallones i els rossinyols. Des de petits venien marcats per l’amor, darrera de la seva parença quotidiana guardaven la tendresa i el sol de mitjanit. Les mares els trobaven plorant per un ocell mort i més tard també els trobaven a molts morts com a ocells. Aquests essers cohabitaven amb dones translúcides i les deixaren prenyades de mel i de fill reverdits per un hivern de carícies. Així fou com proliferaren en el món els portadors de somnis, atacats de manera ferotge pels portadors de profecies que presagiaven catàstrofes. Els batejaren d’il·lusos, romàntics, pensadors d’utopies, tot dient que les seves paraules eren velles i, de veritat, ho eren perquè la memòria del paradís és antiga en el cor de l’home. Els acumuladors de riqueses els temien, llençaven els seus exèrcits contra ells, però els portadors de somnis totes les nits feien l’amor i seguia brollant la llavor del ventre d’elles que no només portaven somnis sinó que els multiplicaven i els feien córrer i parlar. D’aquesta manera el món engendrà de nou la seva vida com també havia engendrat als que inventaren la manera d’apagar el sol. Els portador de somnis sobrevisqueren als climes gèlids però fou en els climes càlids en els que semblaven brollar per generació espontània. Potser les palmeres, els cels blaus, les pluges torrencials tingueren quelcom a veure en tot això, la veritat és que com laborioses formigues aquests espècimens no deixaven de somniar i de construir mons bonics, mons de germans, d’homes i dones que s'anomenaven companys, que s’ensenyaven els uns als altres a llegir, es consolaven en les morts, es curaven i cuidaven d’ entre ells, s’estimaven, s’ajudaven en l’art de l’estima i en la defensa de la felicitat. Eren feliçós en el seu món de sucre i de vent, de totes els racons venien a impregnar-se del seu alè, de les seves clares mirades, cap a tot arreu sortien els que havien conegut als portadors de somnis somniant amb profecies noves que parlaven de temps de papallones i rossinyols i de com el món no hauria d’acabar en una hecatombe. Per contra, els científics dissenyaren ponts, jardins, joguines sorprenents per a fer més joiosa la felicitat de l’home. Són perillosos – imprimien les grans rotatives. Són perillosos –deien els presidents en els seus discursos. Són perillosos –murmuraven els artífex de la guerra. Cal destruir-los –imprimien les grans rotatives. Cal destruir-los –deien els presidents en els seus discursos. Cal destruir-los –murmuraven els artífex de la guerra. Els portadors de somnis coneixien el seu poder però no s’estranyaven, també sabien que la vida els havia engendrat per a protegir-se de la mort que anuncien les profecies i per això defensaven la seva vida encara amb la mort. Per això cultiven jardins de somnis i els exporten amb grans llaçades de colors. Els profetes de la obscuritat es passaven nits i dies sencers vigilant els passatges i els camins buscant els perillosos carregaments que mai aconseguirien d'atrapar perquè el qui no tenia ulls per a somniar no veia els somnis ni de dia, ni de nit. I en el món s’ha començat un gran tràfic de somnis que no poden detenir els traficants de la mort; per tot arreu hi ha paquets amb grans llaçades que només aquesta nova raça d’homes pot veure, la llavor d’aquests somnis no es pot detectar perquè va embolicada en cors vermells, en amplis vestits de maternitat on els peuets somniadors atabalen els ventres que els aixopluguen. Diuen que la terra després de parir-los desencadenà un cel amb arcs de Sant Martí i bufà de fecunditat les arrels dels arbres. Nosaltres només sabem que els hem vist, sabem que la vida els engendrà per a protegir-se de la mort que anuncien les profecies.” [1]
[1] Belli, Gioconda*. De la costilla de eva. Ed. Nueva Nicaragua. Managua. 1987
*És poeta i narradora. Nascuda el 1948 a Managua (Nicaragua), seguidora de la poesia d’ Ernesto Cardenal i Claribel Alegría, poesia que havia inaugurat una nova visió de la poesia renovant las lletres del seu país. L’any 1975 s’exilia a Mèxic i el 1976 fixa la seva residència a Costa Rica. Ha viscut a Los Angeles des de mitjans de la dècada dels noranta. Sorprengué des del seu primer llibre: “Sobre la grama”, amb poemes eròtics en els que els instints del cos s’expressen amb total llibertat. Les obres que seguirien, continuarien en l’àmbit de les preocupacions polítiques i socials.
