dijous, 14 de gener del 2010

I qui ho és, de fiar....


El vent rastreja les essències, aixeca els vels i dissol els embolcalls, per deixar-ho tot al descobert, tomba les tanques maldestres que amaren designis indestriables i enlaira i dissipa els fums que enfosqueixen tot el que és quotidià.

Hivern estrany aquest que ens és permès de viure enguany, com si en uns escassos dies els meteors que han d’ albirar-se en mesos tinguessin pressa per a recrear-se i presentar-se en societat, potser perquè no vol ser diferent de tot plegat i quan s’ha obert aquella caixa en la que pandora reserva el destí darrer dels humans, el guardià del temps i del clima es mostra satisfet d’enrarir la calma i veure en els rostres desdibuixats la caricatura del que som en realitat: aquelles figures de fang que els déus modelen i guien al seu albir sobre el tauler d’escacs que és la vida.

El meu gat s’entesta en recordar-me com n’és d’arbitrari el vent, com si l’arbitrarietat no fos un símptoma d’humanitat mateixa, que esmicola fins la més petita senyal de lucidesa, de vegades; sort que la conversa és limitada, sinó a ben segur que entraríem en una discussió dialèctica que ens duria fins les essències mateixes del no res, del valor de tot plegat, per acabar convenint que som hereus i esclaus alhora de la nostra impietat, de la nostra voluntat exasperada per dominar-ho i controlar-ho tot, i que tanmateix l’atzar és un element clau en la nostra existència, com ho sabien els grecs, la més clara essència de la democràcia, en deien.

El vent brama, com un brau que arremet contra el tancat perquè li priva de córrer en llibertat; si pares una mica d’atenció es pot escoltar els matisos de la seva veu recorrent carrers i places, quan el silenci ens enganya, perquè rebufa de nou amb una embranzida que remou l’enteniment i et glassa tot d'un cop, les entranyes. El meu gat insisteix que ja m’ho deia, que aquest bou no és de fiar....