Sartori, el politòleg italià va inventar un concepte interessant als voltants de finals del segle XX, el concepte de l’ innovamentisme metodològic[1]; Ell ens deia que mai “no es proposava d’inventar res”, perquè en la humilitat que caracteritza a aquest científic social, afirmava ser “un d’aquells autors antiquats que consideren com a primera obligació la de transmetre correctament el pensament”, el pensament, quelcom més que un concepte, i de vegades fins un oximoron si entenem que l’anàlisi i l’establiment dels teoremes científics a l’entorn de la sociologia política i la ciència política, disten no poc de les realitats que les teoritzacions proposarien; La principal preocupació per a Giovanni Sartori, que ho hauria de ser per a tots els que inintencionadament ens dediquem, mal que ens pesi, enveges i rebutjos a banda, “a intentar -com ell apunta- de conjugar dos mil anys de reflexió sobre el problema de la democràcia, a través del mètode rigorós i adequat”. El politòleg italià apunta la necessitat de transmetre adequadament el pensament filosòfic i polític, evitant aquell innovamentisme i intentant alhora de trobar una llarga tradició sustentada, no ho oblidem, en “els elements característics de l’ideal liberal democràtic”, i és en aquest context, distint a com s’intenta blasmar, en aquells que ara reconvenen en innovar ideològicament, que només antecedent el valor de la llibertat al de la igualtat és com es concep l’ideal liberal – democràtic que per altra banda defineix el sistema en el que vivim, més enllà del pretèrit social i igual que trobem ben defensat tanmateix en l’ ideari d’un altre politòleg, el de Norberto Bobbio[2], teòric de la democràcia com del binomi tens llibertat-igualtat .
